Els zombis gallecs d’‘Apocalipsis Z: el principio del fin’ envaeixen Sitges

«Les pel·lícules de zombis són com el western: un marc en què pots explicar moltes històries –apunta Torrens–. Qualsevol gènere acaba avorrint quan el cineasta ja no se’l pren seriosament i es dedica a recórrer a convencions. Per a mi era molt important prendre’m seriosament la història del protagonista, el seu arc emocional i de supervivència, i no anar a parar als clixés de les pel·lícules americanes; explicar què li passaria a un paio normal d’aquí que hagués de fer front a una cosa que li anava molt grossa i es va veure superat per les circumstàncies».

Un home contra l’entorn

Aquest «paio normal» és el Manel, un advocat gallec que no aconsegueix refer-se després de viure una tragèdia personal i que, quan es desencadena la pandèmia, amb la subsegüent invasió zombi, ha de trobar la manera de viatjar fins a les Canàries per reunir-se amb la seva família. I portant a sobre el seu gat Lúculo. «Els zombis són l’amenaça i el paisatge, però podia ser qualsevol altra cosa –diu Torrens–; aquí l’important era retratar un home que, de cop i volta, es veu enfrontat a la natura, al seu entorn».

Un element que cal tenir en compte és que les novel·les de Loureiro es van publicar uns anys abans de la pandèmia de la covid, mentre que l’adaptació al cine arriba després. Intel·ligentment, el director ha decidit integrar aquesta realitat històrica al seu relat de ficció. «La veritat és que Loureiro va fer una predicció molt precisa de com reaccionaria l’Estat espanyol davant una situació així: va encertar en moltes coses. Des del primer moment vaig prendre la decisió de situar la història en una societat que ja havia passat la covid, en la qual, per tant, la gent ja coneixia les normes de comportament, els protocols, les restriccions..., i també s’havia tornat més espavilada i més cabrona».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El primer acte de la pel·lícula es mou, com diu Torrens, «a cop de mandats del Govern». En un exercici de política-ficció, apareixen unes còpies de Pedro Sánchez i de Fernando Simón donant pautes als ciutadans mentre la situació es va descontrolant i es comencen a produir embussos a les carreteres i saquejos als supermercats. «Tenia molt al cap la pel·lícula de [Steven] Soderbergh Contagi [2011] i també la sèrie francesa El col·lapse [2019], amb aquesta idea que les regles de la societat canvien radicalment sense que els protagonistes acabin d’entendre gaire bé què està passant».

A partir d’aquí, quan tot salta pels aires, Apocalipsis Z: el principio del fin es converteix en una molt competent pel·lícula de supervivència (amb l’empremta de Soy leyenda, de Richard Matheson, gravada ja des de l’original literari) i d’aventures, amb l’aparició de nous personatges, incloent-hi una perillosa banda de facinerosos russos. «La meva obsessió era collar fort pel costat de la versemblança –assenyala el director–. Remarcar la incomoditat, la vergonya i la por que sent el protagonista a l’entrar a les cases dels seus veïns per robar menjar, per exemple. I fer creïble el seu comportament en les escenes d’acció. A les pel·lícules americanes, tothom sap utilitzar armes; aquí, si haguéssim de sobreviure a una apocalipsi zombi i acabéssim en un Corte Inglés abandonat, tindríem problemes per treure un martell de l’embalatge plastificat».