Flanagan-Siegel, la gran ‘power couple’ del terror actual

Ho saben els molts espectadors que van seguir les seves minisèries per a Netflix, de la magistral (ho va dir fins i tot Tarantino) La maldición de Hill House a la recent La caída de la Casa Usher: al grand auteur del terror actual Mike Flanagan, receptor d’una Màquina del Temps en aquest festival de Sitges, li agrada comptar una i altra vegada amb els mateixos actors, amb gent com Henry Thomas, Carla Gugino i Katie Parker. Però sobretot amb Kate Siegel, carismàtica presència en nou dels seus projectes des del 2013, quan va exercir de malvada de l’al·lucinada pel·lícula Oculus, i que ha arribat a exercir de coguionista en un d’aquests projectes, l’efectiu slasher entre quatre parets Hush (Silencio), una història d’invasió domèstica sense gairebé diàleg (i, en el muntatge alternatiu que s’ha vist a Sitges, sense banda sonora).

Casats des de 2016, Flanagan i Siegel són una cosa així com la gran power couple del terror del segle XXI. ¿Els agrada la definició? "¡Sens dubte que sí!", afirma l’actriu en una entrevista amb EL PERIÓDICO. "Sempre hem volgut ser com Paul Newman i Joanne Woodward. M’encanta la idea d’una parella que treballen plegats. D’una cosa així en sorgeix una cosa superior a la suma de les seves parts". I Flanagan afegeix, amb els ulls gairebé plorosos: "La Kate ha sigut una companya creativa increïble durant ja més d’una dècada. M’ha donat forma no només com a artista, sinó també com a persona, és clar".

L’única imprecisió en la descripció seria, segurament, l’element terror. D’això no en té gens el seu últim projecte conjunt, titulat The life of Chuck, el flamant Premi del Públic a Toronto, una distinció que acostuma a augurar nominació a l’Oscar a millor pel·lícula. És una altra adaptació de Flanagan d’una obra de Stephen King, la tercera després d’El juego de Gerald i Doctor Sueño, però la novel·la curta en què es basa mostra el King més sentimental. La pel·lícula "és una celebració dels petits moments de goig que ens trobem en la vida, malgrat la bogeria del món on vivim", explica Flanagan. "No és terror en absolut. És el primer que he fet que no conté gens de cinisme. Volia portar una pel·lícula així al món on viuen els meus fills".

Pregunto a la parella si la seva química (creativa) es va donar ràpidament o va costar un temps. "Primer em vaig enamorar d’ella com a actriu, quan la vaig veure en una obra de teatre", assenyala Flanagan. "Volia treballar amb la Kate. Després de treballar plegats, també me’n vaig enamorar com a persona". La Kate explica el seu costat de la història: "El meu primer contacte amb el Mike va ser a través de veure Absentia [el seu debut llarg del 2011]. Tots els meus amics l’havien vista i al·lucinaven amb ella. Jo també m’hi vaig obsessionar, així que, quan vaig rebre el guió d’Oculus, em vaig enfocar a estar en aquesta pel·li. Després, treballant amb el Mike, vaig descobrir que l’home darrere de l’obra encara era més interessant".

Desafiament constant

Notícies relacionades

L’herència dels fantasmes

‘Sarah’s Scribbles’ ha dit adeu i no se n’ha assabentat ningú

Després d’aquest primer treball, Flanagan ha anat oferint a Siegel els papers més diversos, com en un desafiament constant: hi ha tot un món entre la vulnerable mestra d’escola Erin Greene de Misa de medianoche i la sarcàstica relacions públiques Camille L’Espanaye de La caída de la Casa Usher. "M’encanta fer-la sortir de la zona de confort", diu Flanagan. "Sabíem que el personatge de l’Erin li representaria un esforç, ja que no sol mostrar-se tan vulnerable. En canvi, la Camille era un personatge fet absolutament al seu gust, amb el qual sabia que s’ho passaria molt bé". La Kate, però, vol avisar: "Jo no tracto així el meu assistent".

En un nou gir de la seva col·laboració, Flanagan ha escrit el guió del debut de Siegel com a directora, un capítol de l’antologia V/H/S/Beyond (que avui aquest parell de colomins presentaran a l’Escorxador de Sitges). Ara bé, ¿la incipient cineasta pensa fitxar el seu marit com a actor algun dia i donar-li una mica de la seva pròpia medicina? "I tant que sí", diu Siegel sense dubtar-ne. "De fet, tinc tota una llista de coses per les quals vull fer-lo passar. Cremaré algú viu davant d’ell. Faré que un mico li arrenqui la cara... Penso torturar-lo de les millors maneres possibles".