‘Sarah’s Scribbles’ ha dit adeu i no se n’ha assabentat ningú

L’èxit funciona de vegades en un sentit contrari al que es pensa. Aquesta setmana, Sarah Andersen, la historietista d’uns trenta anys de Connecticut, l’autora de tires còmiques més famosa i popular del moment, ha dit que el seu últim llibre, Adulthood is a gift –llibre autoreferencial que tanca un cercle: el primer es va titular Adulthood is a myth, que aquí es va traduir com Crecer es un mito (Bridge)–, serà el seu últim llibre. ¿Se n’ha sabut res, d’això? No. ¿Per què? Perquè l’èxit d’Andersen és un èxit de públic, un èxit aliè al món de les entrevistes –gairebé totes les que ha concedit les ha concedides a petits mitjans online– i de la realitat. En qualsevol cas, i per sort, de l’única de qui s’acomiada Andersen és de la Sarah d’ulls sortints que l’ha portat fins aquí.

La Sarah treballava com a barista, és a dir, com a noia de la cafeteria, mentre estudiava al Maryland Institute College of Art, això és, una escola de belles arts universitària, i va començar a convertir part d’allò que vivia en realitat, part d’allò que sentia –inseguretat, por, el món com a lloc absurd, tu mateixa com la teva pitjor enemiga, el seu desencaixament existencial infinit– en vinyetes que primer dibuixava a la llibreta –una cosa que continua fent– i després pujava online. "No tenia ni idea de què podia passar. Només em vaig dir que en pujaria un parell a la setmana, perquè el poc públic que tinguessin no se n’anés cap a una altra banda", explica a un noi del minúscul canal Funemployed –només té 275 subscriptors– en una entrevista de fa tres anys.

Històries divertides i nihilistes

Andersen tenia 21 anys quan va començar a penjar aquestes tires a la web –any 2013– i va crear la seva web còmic, que si es va dir simplement Sarah’s Scribbles ("Els Gargots de la Sarah") va ser perquè no pensava arribar gaire lluny. Però ho va fer. Qualsevol cosa que publica avui té centenars de milers de likes, i de les recopilacions de les aventures –sempre terriblement divertides, i nihilistes, sinceres fins al punt de tornar-se miralls instantanis de qualsevol que s’hi creua, especialment si és un algú vergonyós que sempre s’ha tingut, segons les seves paraules, per "una bèstia rara"– d’aquesta Sarah de paper i tinta se’n venen, també, centenars de milers d’exemplars arreu del món. I la seva vida no ha canviat gens ni mica, només que ara, diu, pot treballar de nit perquè no s’ha de llevar d’hora.

Conscient que viu per al seu públic, i no pretenent fer res més, la Sarah va anunciar que s’acomiadava de Sarah’s Scribbles en el seu compte d’Instagram, i el món que hi ha fora de la web no se’n va assabentar. Però els seus seguidors sí, perquè són a dins. La qual cosa que fa del tot evident de quina manera el periodisme decideix què existeix i què no, i alhora com avui dia allò que es publica en un diari és més que mai una part del que es pot veure. Perquè abans el diari no tenia rival. Ara el rival és a tot arreu. I la inèrcia mana. També en institucions com els premis Eisner, que fins al 2023 –gairebé una dècada més tard que el fenomen s’enlairés– no va consentir nominar Andersen malgrat tenir categories dedicades a allò que fa.

Com Quino, com Schulz

Notícies relacionades

L’herència dels fantasmes

La 2 recorda, 40 anys després, la rebel·lia de ‘La bola de cristal’

La connexió que Sarah Andersen ha aconseguit desenvolupar amb el públic és semblant a la que al seu dia van aconseguir desenvolupar Quino amb la seva Mafalda i Charles Schulz amb els seus Peanuts –Snoopy i Charlie Brown–, només que, llavors, la tira còmica tenia un lloc destacat, o almenys respectat, en la premsa, i així, al món. Feien, Quino i Schultz, filosofia, crítica social, pensament des de les seves cridaneres, i aparentment innocents, tribunes. Existien per a tothom. Avui, Sarah Andersen, que escriu i dibuixa des d’un jo desdibuixat per la neurosi contemporània –amb el seu jo múltiple de xarxa social, l’exposició infinita, l’autoexplotació, la velocitat de vertigen diària, el minvant món interior, l’ansietat i la por de gairebé tot–, existeix únicament per als seus lectors.

No va ser fins al 2023 que va ser nominada a dos Eisner, tot i haver una categoria per al que ella fa i que les seves vinyetes, en aquest sentit, figuren entre les més memetitzades de la història. Potser el fet que continuï fidel a si mateixa –a l’estil Taylor Swift– i es fiï més dels seguidors que no pas de qualsevol superestructura sistèmica –segueix en l’editorial que va apostar per ella, Andrews McMeel Publishing–, i això que va treballar amb l’escriptor Andy Weir en una novel·la gràfica que va tancar Wendy (la de Peter Pan), Alícia (la del país de les meravelles) i Dorothy (la del Mag d’Oz) en un internat per a noies –Érase una vez y otras mentiras–, hi ha tingut molt a veure, perquè el sistema no t’accepta si tu l’ignores. És llavors quan l’èxit funciona en sentit contrari. Se les empesca per amagar-te.