Heather Langenkamp: "La nostra cultura venera el monstre i no l’heroi"

En realitat, fer cine amb Wes Craven mai va ser un trauma. Sempre va ser una delícia. Ens vam fer molt bons amics durant els 10 anys que vam treballar junts. Fins i tot després d’allò, vam continuar veient-nos i anant a veure pel·lis junts. Ell sempre estava molt ocupat, però feia un forat a l’agenda almenys una vegada a l’any per quedar. Fer les pel·lícules d’Elm Street no va ser exactament traumàtic, tot i que he de dir que va comportar un gran esforç físic.

L’acció era intensa, sobretot a Malson a Elm Street 3.

Abans de rodar qualsevol d’aquestes pel·lícules havia d’entrenar bastant. Wes sempre em feia córrer, saltar, lluitar, caure rodant per llocs... Em veia obligada a fer exercici per estar forta i tenir la resistència necessària. A Malson a Elm Street 3 teníem uns decorats estranyíssims on rodàvem escenes molt físiques i impactants. El vidre d’un mirall explotava quan jo entrava en una habitació. També hi havia aquell monstre gegant que semblava una serp... Es van provar moltes coses diferents per a aquesta pel·lícula. Va ser molt innovadora.

Vostè sempre ha defensat que Nancy Thompson mereix el mateix estatus d’icona que Freddy Krueger. De fet, va arribar a produir i protagonitzar un documental (I am Nancy) per defensar la seva tesi...

Tot va començar perquè un dia vaig trucar a l’oficina de Wes Craven per si volia venir a una projecció d’Elm Street. Vaig parlar amb la seva secretària i li vaig dir: "Soc Heather Langenkamp i li vull deixar un missatge a Wes". La secretària no sabia qui era. Vaig haver de lletrejar el meu nom. La meva cunyada, que estava al meu costat, es va enfadar amb allò. Però jo ja hi estava acostumada: ningú sap qui soc, només Robert [Englund, l’actor que va donava vida a Krueger] és popular. Encara avui em passa. Passejant per Sitges aquests dies, no he vist ni una sola samarreta de la Nancy. Vaig fer la pel·lícula per preguntar-me justament això: ¿per què l’antiheroi és l’heroi? ¿Per què no hi ha espai en el món modern per als herois? Hauríem d’haver parlat no tan sols de freddymania, sinó també de nancymania. La cultura venera el monstre.

Tot i que va aparèixer en una telecomèdia popular [Somos 10, spin-off de Los problemas crecen], se la continua considerant, per sobre de tot, una scream queen. ¿Se sent còmoda amb aquesta etiqueta?

Quan vaig acceptar el paper, fer pel·lícules de terror no estava gaire ben vist. La majoria de gent et deia: "Si fas això no tindràs una carrera". M’ho vaig pensar molt, però vaig acabar sumant-me al projecte perquè volia sobreviure a Hollywood i necessitava treballar. A més, era un guió interessant en el qual les històries adolescents eren molt sòlides i recordaven al cine de John Hughes. Tractava millor els seus personatges que moltes altres pel·lícules de terror. Però, misteriosament, molta gent de Hollywood no va anar a veure-la, així que no em va ser de gran ajuda. Només es va fer popular aproximadament una dècada després de la seva estrena.

Va trobar feina regular, sigui com sigui: cada temporada de Somos 10 tenia 22 episodis.

Aquest era una mica el somni, sí. Era moltíssim treball i, a més, en un terreny tan difícil com el de la comèdia. Un altre desafiament era rodar davant de públic; era una mica com estar fent teatre, i això sempre ho havia volgut fer. En aquells dies volia fer-ho tot, intentar-ho tot.

Un fan d’aquesta telecomèdia es va convertir en el seu assetjador. Temps després, aquest incident va passar a formar part de la metaficcional El nou malson, de Wes Craven… La fantasia es nodria de la realitat.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Havia parlat a Wes d’aquella experiència, i quan preparava la setena part de la saga va voler fer-hi referència. Volia jugar amb la idea que els actors tenen assetjadors, una cosa completament certa i molt més temible que Freddy Krueger. Entreteixia el terror de la vida real amb el terror de la imaginació.

Fa poc va tornar a la televisió amb El club de la medianoche, de la mà de Mike Flanagan. ¿Es va sentir agraïda per l’oportunitat de tornar al primer pla?

Ell em va ressuscitar. Per a moltes dones de Hollywood els és complicat arribar a una certa edat i mantenir la vitalitat de les seves carreres, sobretot si tenen una família i un lloc al qual han de seguir tornant. Quan Mike Flanagan em va demanar que participés en la seva sèrie, em pensava que seria per a un paper petit, no per a un de tan important. És dels millors treballs que he fet. Em sembla una sèrie important perquè parla de la mort, i ningú vol parlar-ne. Flanagan ens en parla constantment i amb les seves històries ens ajuda a afrontar-la.