Una heroïna que reivindica el poder

Abans de ser escollida com la protagonista la seva nova pel·lícula, Emmanuelle, Noémie Merlant no havia llegit el llibre eròtic d’Emmanuelle Arsan en què s’inspira, publicat el 1972; tampoc havia vist la primera adaptació cinematogràfica d’aquelles pàgines, Emmanuelle (1974), que al seu dia es va convertir en un fenomen cultural i va erigir l’actriu Sylvia Kristel en icona sexual. De fet, ni tan sols havia sentit a parlar ni de l’un ni de l’altra. "I el meu entorn em va aconsellar que no acceptés la feina. Em van dir: ‘És molt perillós per a la teva carrera’", recorda la francesa. "I la seva por em va deixar clar que havíem d’explicar aquesta història. El sexe continua sent un tabú. Però és tan important en la nostra vida, i tan saludable, que n’hem de parlar més, educar-nos al respecte els uns als altres i aprendre a expressar les nostres necessitats".

Les diferències entre la nova pel·lícula, dirigida per Audrey Diwan, i la firmada fa mig segle per Just Jaeckin són òbvies. L’Emmanuelle de 1974 era una dona en general passiva amb una vida que girava al voltant del seu marit, un sinistre diplomàtic destinat a Bangkok, i la càmera utilitzava el seu cos per oferir alegria al públic masculí; la del 2024 és una professional d’èxit dedicada a fer controls de qualitat en la cadena d’hotels de luxe de la qual és directiva, i la seva odissea no és una manera de complaure els altres, sinó un intent de connectar amb els seus propis desitjos. "És evident que les coses han canviat molt. Fa 50 anys, encara que es parlés del plaer de la dona, ningú tenia en compte la idea del consentiment. A l’hora de retratar el sexe imperava la mirada patriarcal, dominada per la violència. Les dinàmiques actuals són més saludables, i molt més sexis".

La societat, afegeix, continua sense estar del tot preparada per veure en pantalla una dona que busca el plaer sexual sense estar enamorada, i és urgent que això canviï. "S’haurien de rodar més pel·lícules eròtiques, i més pel·lícules porno, però amb una mirada diferent de l’oferta pel 95% de les pel·lícules porno que es roden actualment. Potser jo mateixa en dirigiré una". Protagonitzar Emmanuelle, confessa, la va ajudar a reconsiderar la relació que tenia amb el seu cos. "Com el meu personatge, només em preocupava de donar plaer als altres, i m’oblidava de prestar atenció a les meves pròpies necessitats. Fer la pel·lícula em va fer adonar que no era feliç en aquest aspecte, i em va permetre sentir-me més còmoda i lliure a l’hora de reclamar el que vull del sexe". En tot cas, el contingut sexual de la pel·lícula de Diwan és molt menor que el de la de Jaeckin. "Des de l’eclosió del Me Too, hi ha certa por de rodar escenes de sexe", reconeix. "Les actrius es preocupen molt de no ser cossificades, i els directors són molt previnguts perquè no volen que els acusin d’explotar la dona o de projectar una mirada masculina; el cos de la dona continua sent problemàtic".

Merlant, per la seva banda, assegura no haver tingut mai objeccions a l’hora de despullar-se per exigències del guió. "Al contrari, m’agradaria fer-ho més sovint si hi ha una justificació dramàtica al darrere. El cos humà és molt revelador. Hi ha gent que em diuen valenta per treure’m la roba davant la càmera, però jo no em sento així. El que sí que és valent és treballar per a gent que no és capaç d’entendre el cos femení i tractar-lo amb respecte".

Una quinzena de films

Merlant va debutar com actriu el 2011, i el 2019 es va donar a conèixer internacionalment gràcies al seu aclamat treball a la pel·lícula Retrato de una mujer en llamas, en que es posa a la pell d’una artista que s’enamora de la jove que posa per a la seva nova pintura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Entre les 15 pel·lícules que ha coprotagonitzat des d’aleshores destaquen Un año, una noche (2020), dirigida per Isaki Lacuesta, i TÁR (2022); a més ha dirigit dos llargmetratges: Mi iubita, mon amour (2021) i Las chicas del balcón (2024). Queden molt enrere els seus inicis com a model, amb 16 anys. "Començar en aquest món em va permetre viatjar des de ben jove, però hi estava incòmode, i vaig trigar molt a entendre per què. El cas és que sentia que el cos no em pertanyia i que per als homes que em fotografiaven només era un tros de carn". Als 18 va començar a estudiar Art Dramàtic i les sensacions van canviar, però els seus primers passos en el cine no van ser fàcils. "Em veien com la típica model capritxosa que vol fer pel·lícules sense estar preparada".

Des d’aleshores, s’ha centrat en el tipus de personatges que exemplifica l’heroïna d’Emmanuelle, dones que reivindiquen el control i el poder i que es neguen a encaixar en un ideal de gènere. "L’objectiu del cine és dialogar amb el món, però tradicionalment els films només han representat una part d’aquest món, la que ostenta el poder. L’art ha de ser més inclusiu, perquè només així ajudarà a transformar la societat. I encara hi ha moltes coses per canviar".