Quan la llum no és necessària

Aquests dies hi ha hagut una tempesta important derivada del primer temporal de la temporada: l’Aitor. Un llamp va fer caure tot el sistema elèctric d’una universitat del nord d’Espanya, cosa que provocar que les seves instal·lacions es quedessin sense llum i sense telefonia mòbil. Entre els edificis afectats hi havia les biblioteques de les diferents facultats. És en aquests temples del saber –afortunadament encara ho segueixen sent– on es van donar les escenes, almenys curioses i dignes d’estudi sociològic, que ara relataré. Aquestes biblioteques a les fosques es van convertir per una tarda en aquests llocs de concentració i d’interrelació íntima entre l’estudiant amb el seu llibre o amb l’escrit que està elaborant gràcies que cap pantalla proporcionava distracció, cosa que va afavorir que uns joves estudiants, fora d’això sobreestimulats, trobessin la quietud i, si em permeten avançar el final de la història, el plaer d’una lectura assossegada. Per unes hores, els usuaris d’aquestes biblioteques van viure en primera persona el que era habitual a les biblioteques del segle XX. Estem tan habituats a entrar a través de l’ordinador a la pàgina de les biblioteques amb un usuari i una clau, fer una selecció del que volem i clicar un botó, que omplir una per una les targetes de petició de llibres ¡utilitzant un bolígraf!, posant totes les dades identificatives del llibre, va ser tota una gesta per explicar per a molts dels nascuts al segle XXI. En especial aquells que volien més d’un llibre per consultar.

La sala de lectura, generalment poc freqüentada si no són dates d’exàmens i entregues de treballs, es va convertir en un lloc ple d’usuaris on les taules més pròximes als grans finestrals es van convertir en els llocs més anhelats per a la lectura; bo per a alguns, ja que això que l’home és animal de costums fa que adaptar-se a les circumstàncies no sigui una prioritat, sinó que per a d’altres ho era mantenir la seva ubicació habitual dins d’una biblioteca a les fosques. El cas és que els bibliotecaris, ateses les circumstàncies, auguraven una tarda tranquil·la. Res més lluny de la realitat. Tothom semblava sentir necessitat de demanar un llibre, asseure’s a la biblioteca, sense llum, i llegir. La cosa fins i tot es va arribar a complicar a mesura que la tarda anava avançant i el sol dequeia. Les biblioteques amb un horari habitual ampli van decidir, amb bon criteri, reduir-lo i avisar els usuaris que a les 19.00 hores es tancarien les sales, ja que s’acostava la nit. Aquesta tasca es va tornar impossible. Es van fer les set de la tarda i ningú es movia d’allà. La concentració lectora era tal que van haver d’anar taula per taula demanant als estudiants que se n’anessin, que miraven amb cara d’estranyesa la petició.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Això em porta a reflexionar, en realitat, ¿què és el que necessitem? En un món hipertecnològic, en el moment en què aquesta tecnologia no està contínuament en obert, trobem el moment i el lloc per a la concentració i el pensament. Si allò que és una eina, com ho és l’accés il·limitat a tot el que ofereix internet, en especial per a investigacions, ja que ajuda a constatar en minuts el que abans podia implicar dies, també és tan important, o més, trobar els moments, els buits, per poder degustar i tenir aquesta introspecció de l’ésser humà amb un mateix. De vegades ajudat pels escrits d’altres, de vegades a través de les nostres pròpies reflexions.

No és estrany que l’últim any s’hagi constatat una nova tendència entre els joves: practicar el JOMO (per les seves sigles en anglès Joy of Missing Out), el plaer de perdre’s coses en contraposició a aquesta necessitat d’estar contínuament connectats. Sembla que gràcies a la tempesta Aitor això va ser possible durant una tarda. Potser, arran de l’experiència viscuda, caldria proposar la tarda sense llum a les biblioteques. Al cap i a la fi, l’ésser humà busca situacions diferents per degustar el que té habitualment a mà (o, si no, que ho preguntin als creadors de les "nits dels museus").