La distopia amorosa de Nacho Vigalondo

Si alguna cosa no es pot negar a Nacho Vigalondo com a director de cine és coherència. Després del sonat èxit del seu curt musical kamikaze (i tot i així nominat a l’Oscar el 2004) 7:35 de la mañana, va emprendre una carrera en el llarg en la qual s’ha anat servint de grans idees fantàstiques o de ciència-ficció per explorar preocupacions molt terrenals. Aquesta quotidianització de l’impossible és el que uneix Los Cronocrímenes, Extraterrestre, Colossal o, ara, Daniela forever, estrenada (secció oficial) a Sitges en àmbit europeu després del seu pas pel festival de Toronto.

"Vols dir que em repeteixo, ¿no?", diu Vigalondo. Una mica, però dit com un compliment: l’esmentada coherència. "En realitat, quan fas una pel·lícula no ets o no hauries de ser conscient de quina part del discurs estàs aplicant a una obra conjunta", replica. "Les eines d’anàlisi no haurien d’associar-se a les eines de creació. Crec que les pel·lícules han de partir d’un sentiment de llibertat, en el millor dels casos. I volar al lloc on els toqui volar".

Des d’una certa distància Daniela forever sembla la seva aportació al subgènere del drama romàntic de ciència-ficció, una parcel·la sempre fascinant que últimament ha donat notables exemples, sobretot en el marc de la televisió: recordem grans episodis de Black mirror com Ahora mismo vuelvo i San Junipero. Alguna cosa d’això hi ha, però en realitat Vigalondo volia marcar distàncies amb els exemples més famosos de l’esmentada tradició. "Quan he vist pel·lícules que barregen idil·li i ciència-ficció solen ser pel·lícules molt mones, molt dolces, benèvoles amb els seus personatges. I a mi sempre m’agrada prendre una direcció més fosca. El gènere de la ciència-ficció romàntica és només l’embolcall, la cel·lofana".

En aquesta distopia, més que fantasia, sobre les intricacions de l’amor romàntic, Henry Golding (Crazy rich asians) és un dj i productor a qui ofereixen l’oportunitat de participar en un assaig clínic que, en principi, li permetria superar la mort de la seva nòvia, però que ell utilitza per reprendre la seva relació amb la difunta en somnis. Ella, la Daniela del títol, és Beatrice Grannò, revelació (en àmbit mundial; a la seva Itàlia natal ja era popular) de la segona temporada de The White Lotus. Es va sentir atreta pel projecte perquè "parlava de temes seriosos, molt profunds, com el dol, però sense resultar pretensiosa ni cool; al contrari, ho feia sense prendre’s seriosament a si mateixa". Segons l’opinió de Grannò, això només fa que, arribats certs cops emocionals, "tot resulti encara més poderós del que hauria resultat en una pel·lícula més dramàtica".

L’actriu italiana sabia del gust de Vigalondo per canviar de to o jugar amb les expectatives: abans d’interessar-se per aquest nou projecte havia vist i disfrutat Colossal. "Em va agradar que canviés de color a cada moment. Al principi sembla un drama sobre una dona [Anne Hathaway] amb problemes amb l’alcohol, però després es tornava una bogeria, i després era una comèdia, i reies molt, però alhora contenia veritat. Crec que amb aquesta nova pel·lícula passa el mateix: de vegades sembla la pel·li indie més intel·lectual i de sobte és una comèdia i després et trenca el cor".

S’acosta la sèrie de Yurena

Notícies relacionades

El motor de la literatura escalfa el teatre

Kabul, apartheid de gènere

Vuit anys han passat des de la citada Colossal. En cert moment d’aquesta travessia, Vigalondo va arribar a assumir que la seva carrera com a cineasta havia acabat. "No vaig fer nota de premsa ni res, però havia assumit sortir del món del cine tradicional. Perquè totes les ofertes de feina que tenien eren coses meravelloses com [el late night] Los felices veinte o realitzar televisió [El vecino, Justo antes de Cristo, Nuestra bandera significa muerte, etcètera] sense estar-hi creativament implicat. En comptes de rebel·lar-me contra la meva vanitat de ser autor, ho vaig acceptar tranquil·lament. De fet Daniela forever ja estava escrita quan es va estrenar Colossal. Que s’hagi aconseguit fer és un conte de fades".

El pròxim serà de nou una sèrie, però una en què la seva implicació és "molt profunda": l’esperada Superestar de Netflix, recorregut pels inicis de la inoblidable Yurena (abans Tamara) amb producció de Los Javis. "Per a mi és una altra de les meves pel·lícules. Tant o més personal que qualsevol d’elles". En algun moment del 2025 es podrà veure finalment. "I agafeu-vos".