Manuel Vilas: "El meu gran problema és admetre que me n’he d’anar d’aquest món"

La imatge del suïcidi és molt impactant i il·lustra molt bé aquesta atracció de l’abisme, de la mort, que es filtra al llibre.

És com dir-li al lector que el que s’explicarà necessàriament ha de ser veritat perquè qui ho ha escrit ja no és en aquest món. I davant la mort ningú menteix. És com una declaració d’últimes voluntats.

¿La torre va existir?

Sí, vaig pujar allà i vaig veure que era un lloc ideal per suïcidar-se. Vaig pensar que era un bon lloc per armar aquesta fantasia. I se’m va acudir també que podria ser bonic que una editora –perquè jo sempre he tingut editores– parlés de mi amb carinyo i presentés aquesta obra pòstuma.

La idea del suïcidi, de mirar les coses des de dalt, des de la distància, i sentir vertigen travessa tot el llibre.

Vaig començar a escriure aquest llibre quan vaig fer 60 anys i aquell sis va introduir una certesa matemàtica en la meva vida. Des d’aquell moment tenia més passat que futur. Jo m’havia avingut amb el cinc. Perquè el cinc és una edat en la qual saps que allò que et va fer patir quan tenies 20 o 30 anys era una tonteria. Has après que totes les amargors laborals, sentimentals o familiars tenen també un fons còmic. I a més als 50 hi ha marge per posar en pràctica el que has après. Als 60, si ets escriptor, et preguntes quants llibres et queden per escriure.

Fa no tant temps els 60 es consideraven una edat acceptable per fer el mutis final.

Vaig tenir una conversa sobre això amb Juanjo Millás. Em va dir que entre els 60 i els 70 la gent cau com a mosques. Això em va fer pensar que em podia permetre un llibre que no tingués filtres. I si no el faig ara, no el faré mai.

És curiós que un memento mori com aquest tingui tant humor.

Home, al lector no li pots donar 600 pàgines de catàstrofes. Per això hi ha un to variat i estudiat que oscil·la entre la comèdia i els pesars de la vida.

I parla sense embuts dels seus propis vaivens emocionals. Diu que la depressió no és un estat, sinó una forma de ser.

Això ho he descobert amb el temps perquè la normalitat psíquica no existeix. Hi ha molta gent amb problemes d’ansietat i depressió i és, de portes enfora, absolutament funcional. El que no es deprimeix és un psicòpata perquè no hi ha més que veure un telenotícies en el qual assisteixes en directe a com s’està matant a Gaza perquè trontolli el teu equilibri. A això suma-hi el veure morir els teus pares, veure morir els teus amics. ¿Com vols no deprimir-te? A més, hi ha molts tipus de depressió.

¿Quina és la seva?

Jo soc un depressiu empàtic. El meu gran problema és admetre que me n’he d’anar d’aquest món. Però ¿qui no té aquest problema? Davant això només hi cap l’angoixa. Sents coses intenses que no són per alegrar-se.

¿La depressió li ha ofert algun ensenyament?

Moltíssims. La depressió és visionària en molts casos. Et fa veure l’essència de les coses. Això probablement és el més insuportable. Perquè perceps el pas del temps d’una forma molt directa i la caducitat de la teva existència. A través d’una depressió lúcida perceps totes les supersticions que alimenten la vida. Veus com la gent s’aferra a creences religioses, polítiques o familiars per no esfondrar-se. El depressiu intel·ligent percep que són construccions socials, però que no són veritats importants.

Al llibre expressa la seva admiració per Annie Ernaux, una dona d’origen humil beneïda pel premi Nobel i que, no obstant, pateix per sentir-se desclassada.

Gran tema, el desclassament. Fa un any em vaig canviar de cotxe. En tenia un fa 17 anys i me’n vaig comprar un d’alta gamma. Vaig pensar que un cotxe així el meu pare no l’hauria pogut comprar mai. Vaig sentir que ja no pertanyia a la classe social de la qual procedeixo. Em vaig preguntar a mi mateix qui era.

¿I què va sentir: orgull, odi de classe?

Por, que no em mereixia tot allò.

Pura síndrome de l’impostor.

La síndrome de la classe mitjana baixa dels 60, que ens persegueix a tots els d’aquesta generació.

L’èxit li ha arribat en la maduresa. ¿En quina mesura li ha canviat la vida?

L’èxit m’ha espantat. El meu psiquiatre em va dir que jo tenia una personalitat addictiva i és veritat. L’èxit m’ha fet addicte a la complicitat amb els lectors, que amb Ordesa se m’acostaven dient-me que aquesta novel·la els havia canviat la vida.

¿No és perillós exposar-se de forma tan directa als lectors?

Sí, em va crear una tara al cervell. El normal és que els teus llibres agradin o no i allà queda tot, però provocar que la gent et digui que el teu llibre els ha servit per solucionar un problema familiar, això va més enllà de la literatura.

Això és la vida.

Per a mi, la literatura és un servei a la defensa i a la celebració de la vida, amb totes les seves foscors.

Parla de les misèries socials de l’escriptor.

Començo aquesta novel·la explicant com en els saraus literaris algú s’acosta a saludar-te i et deixa amb la paraula a la boca per parlar amb un altre autor, que és molt més important que tu.

Hi va haver amics que es van quedar pel camí.

Ser gran et fa tolerant. Jo no jutjo ningú. A mi no em genera rancor si hi ha algú que era molt amic teu i de sobte quan t’ha anat bé considera que ja no pots ser-ho. Em sembla una cosa còmica. Procuro no enfadar-me perquè el rancor és una merda. A mi em pot l’humor i en el fons aquest és un llibre profundament aragonès.

¿Per tossut?

No, perquè l’aragonès s’acaba rient de tot. "Mira aquest que tant em saludava i ara no em diu res, serà gilipolles". Això és humor aragonès, una mena de neutralització de tot a cop d’humor.

Als autors els sol fer pudor parlar de diners. A vostè no.

Jo parlo tota l’estona de diners. M’han dit que els meus llibres són com un catàleg d’Ikea on s’explica el que val cada cosa.

Trio del llibre una frase definitòria de la seva literatura: "Caure de genolls davant les coses que la gent ni tan sols mira".

El llibre té mística. De sobte, contemplo aquest sofà, per exemple, i penso, ostres, aquí hi va haver un tapisser treballant hores i hores. És una idea important, aquesta de la feina, perquè treballar tal com jo ho entenc és viure. De fet, una de les crisis d’aquesta societat és que la gent ja no vol treballar. Però si no vol, ¿quina és l’alternativa per arribar a un sentit? Perquè és la feina el que dona sentit a la vida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sé que conté una ironia, però per què aquest és el millor llibre del món.

Sempre he pensat que la recerca de l’excel·lència en qualsevol professió et dona una alegria interior. Buscar l’excel·lència és una utopia que evidentment acaba en fracàs. Aquest no és el millor llibre del món, òbviament. I probablement no existeix, el millor llibre del món. Com no existeix la millor truita de patata del món, encara que la meva mare afirmava que era la seva. Però aquest desig genera una justificació existencial per ser en aquest món.