Vida més enllà del dol

Nascuda a Lilla, pares xilens exiliats a França, Ana Tijoux va créixer en una gran família no necessàriament connectada per llaços de sang, sinó per vincles vivencials tan o més robustos. "Amics del meu pare i de la meva mare que van ser detinguts junts en la dictadura. Jo els anomenava oncles, i els seus fills eren els meus cosins. Així que jo tinc molts oncles i cosins arreu del món", explica aquesta cantant, rapera i compositora, l’últim àlbum de la qual, Vida, proposa un frondós recorregut per diferents estats anímics a través dels llenguatges del hip-hop i l’r’n’b, de l’eco afro, l’agitació llatina i l’interiorisme poètic.

Un disc a què ella es refereix sense manies com "una bogeria" i "un revoltim", en el rerefons del qual reposen fets tràgics, les morts de diverses figures pròximes, en particular de la seva germana Tania. Però el títol de l’àlbum deixa clar on Ana Tijoux posa l’accent. "No sé si bolcar l’energia cap a un altre lloc és una necessitat humana, però és el que vaig fer aquí amb el sentiment de dol. Per a mi ha sigut agradable fer-ho així, afrontant sobretot l’absència, el fet que l’altre ja no hi és. Va sortir el que va sortir en forma de música, d’una manera molt intuïtiva. És un disc que veig lluminós i alegre", raona en vigílies del concert que oferirà, demà, a la sala Paral·lel 62, dins del cicle Iberoexperia Sessions.

Fase de criança

Així com els seus quatre primers àlbums van sortir amb intervals de dos o tres anys, Vida arriba una dècada després del disc anterior, Vengo (del 2014, guanyador d’un Grammy Llatí). "Estava criant i em va agafar la màquina", al·lega Ana Tijoux, mare de dos fills. Des de fa tres anys viu a Barcelona. "M’atreia molt Catalunya, la seva història, i m’he anat enamorant del territori i de la gent", assegura. "Em semblen molt interessants els cantautors d’aquí, veig que hi ha molt moviment cultural".

A Vida hi ha claus existencials molt clares, com a Millonaria, en què diu ser rica potser no en euros ni dòlars, sinó en afectes. "Soy millonaria, tengo mi piño, mi casa, mi gata / ‘Toy tapizada, unas amigas que siempre me apañan [...] / No tenemo’ Gucci, tampoco Versace / Ni Prada, ni Armani, no money no party, tenemo’ la family", fa saber en el tema que obre l’àlbum. I floten rimes més irades, com a Óyeme, en què adverteix que "no es el mismo precio el ser blanco que ser negro". Pel seu ascendent llatí, ¿guarda experiències ingrates de la seva vida a França? "De tot arreu, perquè lamentablement, encara el 2024, el color de la pell i la racialització continuen sent un tema. De vegades hi ha por de parlar d’això per evitar el conflicte, però jo penso que s’ha de fer, precisament per solucionar aquest conflicte".

Crisi de representativitat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Diu que ha "seguit de prop" el recent triomf de l’extrema dreta a Àustria. "No soc politòloga, però m’afecta tot el que ens passa com a societat". ¿Potser aquests auges ultres entre la classe treballadora responen a agendes polítiques desenfocades des de l’esquerra? "Aquesta és la gran pregunta que cal posar sobre la taula: ¿per què els polítics d’esquerres, o que es diuen progressistes, no parlen a la gent? Hi ha una falta de representativitat del poble".

El pròxim àlbum no trigarà deu anys més, augura. "Ara traurem uns remixos de Vida i hi ha plans per a un epé. L’any que ve potser començarem a pensar en un disc nou". A Paral·lel 62 actuarà amb tres músics i comptarà amb un convidat, el raper xilè en la vintena Pablo Chill-E. "Té lletres molt bones i fa un treball social increïble. És només una mica més gran que el meu fill i l’admiro moltíssim. És d’una generació millor que la meva".