Los Planetas fan brillar ‘Super 8’ a Razzmatazz

E sbeltes melodies pop i el punt de caos noise d’herència Velvet, metàfora de l’estat mental, excitat i confús, que Los Planetas van imprimir a Super 8. Un àlbum de debut que al seu dia, el 1994, va emocionar més els crítics que el gran públic (les vendes es van situar entre els 5.000 i els 10.000 exemplars) i que ara emergeix com a trofeu d’aquell primer indie, subministrador de càntics col·lectius entre un públic barrejat, amb vells i (molts) nous fans.

Així va ser ahir en la primera de les tres cites de Los Planetas a Razzmatazz (totes amb les entrades esgotades), emmarcades en la gira de 30è aniversari de l’àlbum, que van recórrer al complet. La formació que el va gravar queda lluny: segueixen els capitostos, Jota i Florent, i la banda sona moltíssim millor que llavors, quan eren freqüents les decepcions del públic per la seva escassa destresa instrumental.

Super 8 va ressonar amb les seves propietats originàries ben conservades, fins i tot enllustrades (i amb elaborat aliment de vídeo), des de l’arrencada romàntica amb De viaje i la pujada superpop de Qué puedo hacer. Versos entonats amb aquella cadència narcòtica pròpia del Jota (a qui vam entendre més que altres vegades), amb les seves al·lusions a la droga i al sexe ("Vamos a hacerlo con mi amiga / tiene quince años ya", diu la lletra de 10.000, avui potser escandalosa), la seva melancolia i aquella ofrena al plorat Ian Curtis (amb picades d’ullet a Pictures of you, de The Cure) que va ser Desorden. I l’Everest de La caja del diablo, un eixordador malson de deu minuts envoltat de corrents de feedback elèctric.

Amb aquest material es van obrir pas Los Planetas el 1994, quan van deixar enrere el (exquisit) segell Elefant per fitxar per la major RCA, abans d’obrir el seu espectre sonor endinsant-se en la psicodèlia i acostant-se al flamenc. ¿Què queda avui d’aquelles polèmiques sobre ser indie i vendre’s al capital, que van fer córrer rius de tinta? Els granadins van continuar fent discos brillants, no es van banalitzar precisament, i a Razzmatazz van treure pit completant el concert acudint a un grans èxits a través de Segundo premio, Santos que yo te pinté, David y Claudia… Incloent-hi un parell de delícies Nuevas sensaciones i Mi hermana pequeña, sortides d’aquella era Super 8, quan l’indie era ni més ni menys que un foli en blanc, una consigna portadora de músiques diferents i excitants.

Los Planetas

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Sala Razzmatazz

(9/10/2024)