Zadie Smith: "Per a Zuckerberg, un nen de 13 anys val 275 dòlars, com el preu d’un esclau"

Després de la seva dècada americana, en què va viure l’ascens de Trump i el Brexit a distància, es va posar a escriure una novel·la sobre com opera el populisme. Però també ha explicat que casos com el d’O.J. Simpson sempre l’han fascinat, ¿per què?

M’interessen les mentides i la hipocresia en general. El que més volia era escriure sobre Jamaica i Anglaterra, i això implicava escriure sobre la hipocresia. Soc producte d’aquests dos països i volia saber més sobre la seva història. Vaig començar a pensar en aquest llibre fa 12 anys, abans de Trump, tot i que com tot escriptor que ha viscut a Nova York, Trump acaba colant-se en la teva ment.

La seva mare és jamaicana, ¿sentia algun tipus de responsabilitat?

No, soc una escriptora molt irresponsable. No accepto responsabilitats. Escric per interès propi.

El cas Tichborne, que va generar enceses passions, és un exemple de com les emocions de vegades arrasen el pensament racional, ¿sempre ha sigut així?

Una de les coses en les quals he estat pensant més els últims 15 anys és en la frase: "La majoria de la gent són nazis". No vull dir que la majoria de les persones siguin nazis reals, només vull dir que la majoria de les persones són increïblement susceptibles. M’hi incloc. Som susceptibles com a persones. És millor admetre això sobre nosaltres mateixos, perquè explica molt sobre com va el món.

¿En quin sentit?

La majoria de les persones, per exemple, estan segures que no poden ser hipnotitzades. Però totes, gairebé totes, poden ser hipnotitzats. L’emoció és una part normal de la vida humana. No és una cosa de què avergonyir-se. Els tribunals d’Anglaterra, que suposadament eren molt racionals, feien coses com enviar nens a la presó o a Austràlia per robar un sac de sucre. Això no és gaire racional, ¿no? La novel·la va sobre un cas irracional que va exposar algunes de les hipocresies dels tribunals. Així que no considero que el populisme d’aquest llibre sigui una cosa particularment terrible. En primer lloc, és un populisme d’esquerra. I en segon lloc, va funcionar. De vegades, el populisme funciona.

Deixant de banda Amèrica Llatina, a qui sembla estar funcionant-li millor és a la dreta.

Sí. Ara mateix el populisme és de dretes i això, per descomptat, fa por. El que intento explicar és que quan els sistemes es presenten com a racionals i no ho són, de vegades la gent s’aixeca en una marea del que sembla ser racionalitat. Però ja saps, no hi ha cap altra manera de canviar el sistema. De vegades sembla l’única.

Diu que les coses que més aprecia, els parcs, les escoles i els hospitals, són producte de l’era victoriana, una època dura i cruel.

Va ser una època de terrible injustícia, però la dècada de 1830 a Anglaterra també va ser un període de reformes extraordinàries. Abans els únics amb dret a vot eren els aristòcrates. Les dones, infants i colonitzats no comptaven. No hi havia sistemes d’educació ni de salut pública. Tot va ser un regal dels victorians. El repte era descriure una societat que, tot i que semblava estar vivint un infern, també va fer reformes extraordinàries. També és una història positiva.

A Dickens el fa aparèixer en tota la novel·la, però es fica una mica amb ell. ¿Què significa per a vostè?

El vaig llegir quan era una nena. Sense insultar la literatura del meu país, diria que els anglesos som molt bons escrivint per a nens. La majoria dels nostres grans llibres són per a nens, i Dickens és essencialment un gran escriptor per a nens.

¿Sempre s’ha avingut amb el cànon literari?

No estaria aquí sense ell. És part del meu ADN.

A la novel·la s’explica els nervis que tenen els nobles per les revoltes dels esclaus a Jamaica i per la revolució francesa, en realitat bastant pròxima en el temps i geogràficament...

A Anglaterra hem pensat molt per què no ens va arribar. Suposo que perquè ja veníem d’una Guerra Civil sagnant al segle XVI. El que va passar al XIX no va ser violent, però en realitat va ser una batalla absoluta i em recorda molt el que està passant avui.

Expliqui’s.

Estic llegint sobre les audiències als Estats Units contra TikTok, Facebook, Instagram perquè hi ha una sèrie de casos sobre suïcidi infantil. I el que es veu als memoràndums secrets de Facebook és que són molt conscients que estan guanyant una enorme quantitat de diners i, ben aviat, no podran fer-ho. Estem exactament en aquest punt d’inflexió. És realment interessant llegir aquests documents de Facebook, perquè bàsicament diuen: sabem que es produirà una regulació, així que hem de guanyar tants diners com puguem. Hi ha una petita nota sorprenent en la qual Mark Zuckerberg diu que cada nen de 13 anys val al voltant de 275 dòlars. És un preu, com el d’un esclau. Això no durarà gaire temps perquè arreu del món la gent està despertant, adonant-se del que se’ls ha fet a les seves famílies, als seus fills, a les seves democràcies.

¿Com el que va passar el 1830?

Les persones que dirigien les plantacions eren conscients que el sistema estava canviant per les protestes i la rebel·lió dels esclaus. Allò va suposar només el final dels diners no regulats. Perquè això és l’esclavitud: no has de pagar a ningú. Són els diners més fàcils que pots guanyar. M’interessava plasmar aquell moment en què la gent intenta desesperadament treure l’últim penic d’una situació que saben que està a punt d’acabar. És un moment revolucionari.

¿Com se li va acudir una protagonista tan aguda i perspicaç com Eliza Touchet?

La gent no canvia tant, en l’època victoriana hi havia la mateixa quantitat de sexe i de gent obstinada i intel·ligent que ara. La pregunta és: ¿quin tipus d’estructures polítiques permeten a les persones desenvolupar les seves capacitats? Quan penso en les dones, en els milers d’anys en què una categoria de persones no va poder desenvolupar les seves capacitats... Però sabem que Jane Austen, 100 anys abans, estava escrivint llibres quan no havia de preparar el te a familiars i amics avorrits. Cal pensar en totes les dones que potser no han sigut genis com Austen, però van tenir la voluntat necessària per escriure una novel·la en intervals de cinc minuts, com ho va fer ella. Amb Eliza em vaig preguntar: ¿com devia ser estar tan frustrada?

Notícies relacionades

El test català que veu si un càncer de mama és greu entra a Itàlia

Cartier-Bresson, en 240 fotografies antològiques

Ha fet classes en una època difícil per ser jove, ¿com veu els que avui en tenen vint-i-pocs?

L’última classe que vaig fer va ser a París fa quatre anys i vaig notar una gran tristesa. Són com mil·lenaristes, tenen una sensació d’apocalipsi. A classe hi havia una noia americana molt alegre que volia ser advocada, però els altres deien: a la merda, no vull ser res. No volien treballar. Em va semblar una resposta interessant. En la meva generació estàvem obsessionats amb l’ambició i l’èxit. M’alegra veure una generació a què això no li importa..