La bella es torna bèstia

Has somiat alguna vegada ser una versió millorada de tu mateixa? La pregunta convida a pensar en teràpies de mindfulness, però el segon llarg de Coralie Fargeat la utilitza com a base d’una crítica salvatge, excessiva, hilarant, grotesca, repulsiva i enlluernadora contra la misogínia institucionalitzada i internalitzada que, sobretot en la indústria de l’entreteniment, aboca les dones a la recerca malaltissa de la perfecció física. Mentre cita sense subtileses referents com La mosca, El resplandor, La cosa, Un home llop americà a Londres i Carrie, i servint-se d’una aclaparadora interpretació de Demi Moore –intèrpret que va patir a les seves pròpies carns el càstig de Hollywood a l’envellir–, s’inspira en la crueltat d’una societat que tracta les dones de certa edat com a monstres per convertir la seva protagonista en el més repugnant de tots.

A partir d’una premissa que evoca El retrat de Dorian Gray i la dualitat entre el doctor Jekyll i Mr. Hyde, Fargeat intercala escenes que es delecten contemplant glutis femenins per parodiar la mirada típicament masculina, marrana i patètica, amb imatges cada vegada més orgiàstiques d’esquenes partides de les quals surten braços, agulles que perforen furóncols purulents, penjolls de carn podrida i sorolls d’ossos trencant-se.

Mentrestant, la pel·lícula avança desbocada cap a un clímax que sorprèn per la força i la determinació amb què llança en totes direccions un torrent de sang i vísceres per revelar la lletjor de la vanitat, i per la seva eficàcia per aconseguir que vulguem vomitar i aclamar alhora. La sàtira que proposa mentrestant és òbvia, superficial i repetitiva, però ¿no és aquest enfocament el més adequat per atacar la frivolitat del show business?

Notícies relacionades

Obsessiva i obsessionant

El motor de la literatura escalfa el teatre

‘La sustancia’

Coralie Fargeat (Estrena: 11/10/2024)