Nit de retrobament

R oger Mas va donar fa una dècada llarga un bon sotrac a la percepció que podíem tenir sobre la formació de cobla amb un àlbum reconfortant i ambiciós, arrelat en la tradició i obert de mires. Aquell disc, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona (2012), compta amb un bonic segon volum, una mica més lleuger i cordial que el primer, amb menys severitat, que el trobador de Solsona i el seu ampli seguici van estrenar en directe, ahir a la nit, en el marc de la Fira Mediterrània, de Manresa.

Sessió de vint-i-un botó al teatre Kursaal amb un Roger Mas en vestit i espardenyes, distingit i menestral, que va destapar la flamant Massardana, peça que no és sinó la revisió d’una de les seves millors cançons, El dolor de la bellesa, en acords majors, més celebrativa. La portada del primer àlbum era negra, i el blanc del nou volum ens situava en un imaginari més diàfan, preservant tot el sentiment (La canzone dell’amore perduto, de Fabrizio de André, recorreguda en l’italià original, i la sereníssima Si tu m’ho dius) i amb esclats de bon humor, com en les patriòtiques Tres branques, fetes de tonades de Solsona, València i Eivissa, o en la fanfàrria balcànica (civilitzada) de Moja mala nema mane (en serbi).

Mas va cantar en castellà la seva adaptació de La bien pagá, amb el recte sentiment d’un Carlos Cano, i la mexicana La llorona, amb un tènue groove. I en occità, l’himne Aqueres montanhes, i en bilingüe, catalanofrancès, amb un suau swing, Quan tothom viurà d’amor, del quebequès Raymonde Lébesque (i la repesca de L’aigle noir, de Barbara, amb tota la seva aura de malson). Vam vibrar amb el galop d’El comte Arnau i l’Oda a Francesc Pujols, en què, citant el savi, Mas va recordar que arribarà un dia en què "els catalans, per modèstia, no diran que ho són".

És la millor veu de la cançó contemporània i aquesta entesa amb la cobla, lluny d’emmascarar-lo, el fa brillar i regnar. Un cantautor amb totes les lletres, en un format que li captura l’ànima i l’hi eixampla. El flabiol i el tible, la tenora i el trombó, en fluid diàleg amb el trio de confiança (Xavier Guitó, Arcadi Marcet, Josep Pinyu Martí), li van estendre la catifa vermella perquè culminés la nit a dalt de tot. Ara sí, amb el viatge psicotròpic d’El dolor de la bellesa i fins a la pompa sardanística de La santa espina, que un dia és un dia.

Notícies relacionades

Jorge Ponce: "N’hi ha que han perdut més que ‘El hormiguero’ amb l’arribada de ‘La revuelta’

Una aposta per la pista de ball

Roger Mas

Teatre Kursaal (Manresa) 11/10/2024