Ravel i els clàssics en l’OBC

E l segon concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va permetre al públic escoltar-la en la nova acústica de l’Auditori amb un repertori més cambrístic, d’una banda, i bastant menys divulgat, de l’altra.

És evident que no entra en la segona classificació la popular Simfonia núm. 41 en do major, Júpiter, K. 551, de Mozart (1788), però sí que ho fan les altres tres peces del programa. L’última contribució al gènere simfònic del geni de Salzburg, escrita dos anys i mig abans de la seva prematura mort, per molt que es programi sempre permet mostrar el domini de la petita orquestra que va concebre per a una instrumentació carregada de colors, triomfal i poderosa. Ludovic Morlot va optar per una lectura grandiloqüent, com ha de ser, i l’OBC es va mostrar polida, que és el que exigeix la partitura.

Això últim també és imprescindible quan s’anuncia una peça de Franz Joseph Haydn, qui va obrir el programa amb la seva Simfonia núm. 13 en re major, Hob. I:13 (1763), en primera audició per l’OBC; pertany al període central de les seves simfonies, de l’època Esterházy, i és tot dolçor, transparència i equilibri, exigent quant a quadratura i netedat. Així es va escoltar a l’Auditori, amb uns Charles-Antoine Archambault, Christian Farroni i Juan Manuel Gómez divins en les seves parts.

El violinista Renaud Capuçon era el solista convidat, que va interpretar obres de Maurice Ravel i Ludwig van Beethoven, totes dues, també, en estrena per l’OBC. Del compositor francès, infaltable en els programes de Morlot, es va apostar per la Sonata per a violí i piano núm. 2 (1923-27), orquestrada per Yan Maresz. Intimista i introvertida, per a dos intèrprets en l’original, en aquesta versió de fa una dècada per a una plantilla molt raveliana resulta colorista i encertada, i es transforma gairebé en un concert per a violí i orquestra. La part del solista es manté i el piano es transforma en un ripieno una mica vociferant, però obté aconseguits efectes tímbrics i atmosfèrics.

De Beethoven es va escoltar la deliciosa Romança per a violí i orquestra núm. 2 en fa major, op. 50 (1798), sempre amb un Capuçon dominador i inspirador. Des del primer pis lateral, la nova acústica va respondre formidablement.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

OBC & Renad Capuçon

L’Auditori 11/10/2024