Emma Vilarasau: "Els papers no et cauen del cel: les actrius movem les produccions"

La carrera d’Emma Vilarasau va començar al Teatre Lliure el 1982 amb Món, dimoni i carn. Tot i que centrada en el teatre, en una època va protagonitzar gairebé totes les sèries de sobretaula de TV3 (Nissaga de poder, Ventdelplà...). Mentre triomfa al cine amb Casa en flames, torna a La Villarroel amb Un matrimoni de Boston.

¿A qui se li va acudir recuperar aquest títol?

Fa anys que en parlàvem perquè el muntatge va tenir molt poc recorregut. Molta gent es va quedar amb ganes de veure’l. Tampoc va fer gira i això que és molt fàcil perquè només hi ha tres personatges. La Marta [Marco], el Josep Maria [Mestres] i jo sempre vam voler tornar a muntar-la. Ara hem trobat el moment i el lloc per fer-ho.

No sol repetir títols; l’excepció ha sigut La infanticida. ¿Quines sensacions ha tingut al recuperar aquest divertiment de Mamet?

Tinc la sensació d’estar passant el testimoni, de ser la baula d’una cadena. Hem avançat un lloc en el repartiment i ha entrat gent jove. La pròxima a caure de la cadira seré jo. Cada cosa té el seu temps.

¿Li han vingut flaixos de la primera vegada que va actuar en aquesta obra amb Anna Lizaran?

Tenia molt present aquella feina. No se m’havia esborrat, així que les dues primeres setmanes d’assaig vam haver de fer neteja. Volia sentir que feia el text per primera vegada, perquè han passat 19 anys i som persones diferents. Vam haver de fer-ho tot de nou. Tot i que l’Anita [Lizaran] hi és present, tot està fet des d’un altre lloc.

¿Quin és el canvi més gran a l’assumir el personatge de l’Anne?

Hi ha diferència d’edat i d’expectatives. L’Anne ja ha jugat totes les cartes i només vol estar amb la Claire. Però la Claire, que vaig fer el 2015, encara té ganes de divertir-se. Al final, després de moltes baralles, totes dues arriben a un pacte.

¿Com veu el seu rol?

L’Anne és una persona una mica ingènua i molt manipuladora. No es desanima mai perquè creu possible coses que per a d’altres no ho són. Les ganes i la il·lusió aconsegueixen que no la tombi ningú.

Reivindica la falta de bons papers per a actrius madures, però amb la seva carrerassa ningú diria que li ha faltat feina.

Els busco. Els rols no et cauen del cel. De vegades passa però no sempre. A Tots eren fills meus vaig anar amb David Selvas, el director, a proposar-la a Martel al Teatre Lliure. Les actrius movem les produccions: no ens quedem assegudes esperant que soni el telèfon. I últimament m’he mogut bastant.

Amb Lali Symon va ajudar a teixir la història que volia explicar amb Sergi Belbel com a autor i director.

Va ser la moguda de la meva vida. I espero poder fer altres coses, com una obra amb una lectura que vaig interpretar a la sala Beckett que va dirigir Ferran Utzet i que hem tirat endavant entre els dos.

Ara està a dalt de tot després de l’èxit de Casa en flames.

¡Ni m’ho esperava! Però al final cauen coses.

La gent veu Emma Vilarasau com un valor segur.

Potser algú s’endurà una patacada. [Riu.] Després de 43 anys de professió alguna cosa he après. No diré que sempre sigui espectacular però he adquirit un nivell.

¿L’amor és el tema central d’Un matrimoni de Boston?

L’amor i el poder. Mamet sempre parla de les relacions de poder en l’amor. Per a ell l’amor no és una cosa platònica sinó un joc de cartes i cal saber-les jugar. Però aquestes dones són una mica tramposes. Són unes supervivents que no tenen cap mena de moral. Estan molt boges. A diferència d’una relació heterosexual, en què les regles són clares, elles han d’inventar.

La seva és una relació escandalosa que porten amb total naturalitat al segle XIX de portes endins.

En l’època en què s’ambienta l’obra, el que passa podia ser escandalós i avui hi ha coses que continuen sent bastant fortes. Però el bo és que els personatges parlen de tot amb tranquil·litat. Hi ha una gran complicitat entre elles. No hi ha màscares. Saben com és cada una i exerceixen el poder com poden per sortir-se amb la seva.

¿El vestuari i l’escenografia són d’època, com ja passava en l’anterior producció?

Ens vam plantejar canviar-ho però al final hem deixat la cotilla. Com diu el director, malgrat l’encotillament en què viuen les protagonistes, són molt lliures i aquesta tensió és part de la gràcia. Així que, si bé la cotilla ens martiritza molt, la suportem amb elegància.

¿Com es percebrà l’obra gairebé 20 anys després?

Diferent, perquè tots hem canviat. Quan la vam muntar la primera vegada no es parlava de poliamor, però això és just el que vol la Claire. Té clar que vol viure i tenir altres relacions. A diferència de l’Anne, ella no és menopàusica. Es diuen la veritat l’una a l’altra, encara que faci mal. El plantejament és molt enginyós.

Ha estrenat obres de nombrosos autors catalans, que cada vegada són més presents en la cartellera. ¿S’ha fet prou o queda camí per recórrer?

Encara queda camí perquè no hi ha tanta gent que escrigui i estreni amb regularitat. Estaria bé comptar amb més dones escrivint i estrenant de manera regular.

¿Què necessita un projecte per interessar-li?

Soc exigent però m’enamoro dels projectes de seguida. Per a mi és important que siguin un mirall en què pugui reflectir-se el públic, o que tinguin una gran mirada poètica. O comptar amb un text ple d’enginy i intel·ligència. Disfruto treballant amb el text i les paraules. Necessito obres de cert nivell.

S’ha prodigat principalment en el teatre, més que en cine o televisió. ¿No hi ha color?

Ara per a mi no hi ha color. El teatre és a casa i el contacte amb el públic és una de les coses més boniques que hi ha. M’agrada fer tele i cine, però de projectes cinematogràfics no n’he tingut gaires. Tampoc vaig tenir representant. De tele en vaig fer molta més, però a TV3, després de Ventdelplà, em van dir que descansés perquè portava quatre sèries seguides. Ja porto descansada una bona estona... Ara el teatre té prioritat. És el més cansat de tots tres. Requereix molta energia, t’has de cuidar la veu. En cine, una escena la resols en un dia. En teatre fas funció diària, de vegades dobles. Espero tenir energia molt temps, però potser un dia se m’acaba.

El teatre també continua a casa: fa anys que està casada amb l’actor Jordi Bosch i el seu fill Marc també ha heretat la passió dels pares. ¿Fan alguna cosa per deixar la professió al marge?

És que el que fem ens agrada molt. Els dies d’estrena, les tonteries que puc arribar a dir o fer només les pot acceptar algú que ha passat per això. És bonic poder parlar de la feina quan te l’estimes tant. M’agrada contrastar opinions, també amb el nostre fill, tot i que ja no viu a casa.

¿Què ha canviat més en la seva professió des que va començar?

La indústria. S’ha creat una indústria bastant potent a Barcelona on es fa molt bon teatre. Hi ha molt bons professionals, tant autors com directors, actors, escenògrafs, il·luminadors... Ens falta que el pressupost de Cultura sigui el que ha de ser perquè la Cultura ha d’estar subvencionada.

El seu debut en el món de l’escena va coincidir amb un boom creatiu després de la dictadura franquista. Els joves artistes avui ho tenen més complicat malgrat tenir més sales i indústria.

Nosaltres també vam haver de picar molta pedra. És cert que estava tot per fer. La Beckett, les sales alternatives i l’Off La Villarroel donen oportunitats, però és difícil perquè cada any surt molta gent de les escoles. La indústria de Barcelona és petita: no els pot assimilar a tots. Molts es quedaran pel camí. Del meu curs a l’Institut n’hem sobreviscut tres. Aquesta és una professió molt cruel. De vegades ni et dona l’opció de mostrar-te en escena. I si ho aconsegueixes tres vegades, has de matar-te i buscar-te la vida com puguis.

Els que pugen es queixen del tap generacional.

Jo he trigat més de quaranta anys perquè em considerin solvent. No és just que ara me n’hagi d’anar. Sobre aquest tema hauríem de fer un debat seriós. Barcelona és molt petita. Madrid, en canvi, és més gran i ofereix més oportunitats. Aquí l’audiovisual és gairebé inexistent.

Notícies relacionades

Miró i Matisse, dos revolucionaris vitalistes a BCN

Rakuten TV crearà des del 22@ canals i apps per a tercers

¿S’imagina treballar fins al final, a l’estil Núria Espert?

No sé si arribaré a tant. Ara el que vull és tenir més temps per a mi, per disfrutar de les coses, de la meva germana, del meu germà, dels meus nebots i dels meus amics. Em veig treballant en el futur però amb menys intensitat.