L’heroi sota el vestit de l’home d’acer

El 27 de maig de 1995 la vida de Christopher Reeve, el Superman del cel·luloide dels setanta, va donar un tomb quan va caure del cavall en una prova d’obstacles. Estranyes paradoxes de la vida, l’actor tenia al·lèrgia als equins, però el 1984 va aprendre a muntar per obligació durant el rodatge d’una adaptació televisiva d’Anna Karenina. Des d’aquell moment, l’equitació es va convertir en part fonamental de la seva vida. Fins al fatídic accident. La greu lesió que es va fer a la medul·la espinal podria haver-li provocat la mort instantània si s’hagués produït un centímetre més a l’esquerra. O quedar en un simple cop si hagués estat un centímetre més a la dreta. Es va salvar, però va quedar tetraplègic i amb respiració assistida, sense mobilitat de les espatlles als peus.

De tot això, d’una carrera ràpida, una vida personal complicada i un instant que ho va canviar tot tracta Super/Man: La historia de Christopher Reeve, documental d’Ian Bonhôte i Peter Ettedgi que es va estrenar dijous. És el fruit de l’aliança entre DC, la firma que va llançar al món el 1938 el Superman dels còmics, i la secció de documentals d’HBO.

El film se centra més en l’home i la seva lluita –la seva filla Alexandra en diu terra de discapacitat– que en l’estrella de cine, tot i que de Superman se’n parla bastant. És l’Alexandra qui comenta que el seu pare havia trobat per fi l’equilibri entre la vida privada –condicionada pel primerenc divorci dels pares i, després, per la separació de la seva primera dona, Gae Exton– i la seva carrera, però un instant funest ho va canviar tot, i no per a bé.

Resiliència

El documental es pot veure com una història de resiliència, perquè els avatars de la família Reeve que explica són una permanent tragèdia. A la separació traumàtica dels pares de Reeve sent nen i la del Christopher i la Gae, quan l’Alexandra i el seu germà gran, el Matthew, eren també petits, seguiria la invalidesa de qui fos el personatge més poderós del món enfundat a les malles de Superman, la seva mort l’octubre del 2004 per les complicacions d’una infecció i, mig any després, la mort de la seva segona dona, la cantant Dana Reeve, per un càncer.

Alguns amics, familiars i polítics que compareixen al documental (Susan Sarandon, Glenn Close, Jeff Daniels i John Kerry, secretari d’Estat durant la presidència de Barack Obama) parlen constantment de la fortalesa d’aquesta família malgrat els revessos soferts. El més jove, el Will, l’únic fill de la Dana i el Christopher, apareix com algú veritablement desemparat.

En una part es tracta la meteòrica carrera cap a l’estrellat al ser escollit per encarnar Superman/Clark Kent al film de Richard Donner de 1978. Pierre Spengler, un dels productors, recorda que davant la impossibilitat de tenir un actor conegut per al paper, van decidir buscar-ne un de completament desconegut i envoltar-lo d’estrelles (Marlon Brando, Gene Hackman, Glenn Ford, Trevor Howard, Jackie Cooper, Terence Stamp, Margot Kidder, Valerie Perrine). Reeve no havia fet pràcticament res quan li va tocar el premi gros de la loteria hollywoodiana del moment. Estava interpretant petites obres teatrals en el off-Broadway. Jeff Daniels, un dels seus companys de l’època, va entendre la decisió de Reeve d’acceptar el paper de Superman, al contrari que William Hurt, el seu company de repartiment en una obra, que li va dir que llançaria la seva carrera per la borda. Amb tot, Daniels comenta que "la fama és un tren de mercaderies que et passa per sobre".

Reeve va encarar bé la fama al principi, però la realitat és que mai va poder trencar amb la seva imatge de Superman i els diferents papers en cine que va emprendre després van ser un fracàs. Era, convé dir-ho, un actor limitat. I no va saber dir no a la tercera i quarta pel·lícula en què va incorporar l’home d’acer: en una entrevista posterior al rodatge de Superman III assegura que Hollywood pateix una malaltia anomenada seculitis, l’epidèmia de les seqüeles.

Però Super/Man: La historia de Christopher Reeve no parla només de l’actor ni de la icona de cine. Explora com es va convertir en una icona de la comunitat paraplègica i en activista dels discapacitats. Això, després d’un llarg aprenentatge físic i emocional que va trigar a foragitar, per exemple, el sentiment de culpa: "Em vaig adonar que havia arruïnat la meva vida i la dels altres", va pensar Reeve després de l’accident. O la idea, terrible, d’haver fet una transició massa ràpida del fet de participar –en el cine, en la vida dels seus fills, amb la seva dona– a observar des d’una cadira de rodes.

Activista del medi ambient

Activista també del medi ambient i els drets humans, va crear una fundació que avui dirigeixen els seus tres fills. El seu discurs a la Convenció Nacional del Partit Demòcrata de 1996 va ser vital perquè el Govern millorés els recursos destinats al tractament i investigació de les persones en situació semblant a la seva. Tot i que vivia folgadament, en un moment del documental s’assegura que els 400.000 dòlars anuals que havia d’utilitzar en les seves cures van acabar sent una quantitat prohibitiva per a la seva economia.

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu entrega les seves Medalles d’Or

La mítica ‘Bola de drac’ tornarà a 3Cat i SX3 el 26 de novembre

La pel·lícula també captura la gran relació amb el finat Robin Williams, omnipresent en el documental, amic íntim des de la joventut i figura essencial en la seva recuperació psicològica. Apareixen igualment algunes ombres en la coherent trajectòria de l’actor després de l’accident: la comunitat paraplègica que tant el lloava per donar visibilitat a les seves demandes va entrar en conflicte amb Reeve a causa d’un desafortunat anunci en el qual l’actor tornava a caminar gràcies a la imatge infogràfica.

Curiosament, en una de les últimes pel·lícules abans de l’accident, Libre de sospecha, va encarnar un policia paralític. El 1998 va rendibilitzar artísticament la seva situació interpretant una versió per a televisió de La finestra indiscreta, en què el seu personatge està sempre en cadira de rodes. Tenir gairebé tot el cos immòbil no li va impedir dirigir dues pel·lícules Al caer la noche, un relat sobre la sida protagonitzada per les seves amigues Glenn Close i Whoopi Goldberg, i The Brooke Ellison story, telefilm sobre una paraplègica que es va convertir en amiga i gran activista com ell.