‘La sustancia’, una bacanal ‘gore’ feminista

Pràcticament des que va complir els 40 anys, confessa, Coralie Fargeat ha passat molt temps fent esforços per no caure en la depressió a causa de la seva edat. "Sovint sentia que la meva vida estava acabada, que em tornaria invisible per a la societat", recorda la directora francesa, a punt de fer els 49. I precisament aquests pensaments "tan persistents i tan violents", afegeix, van resultar ser el germen de l’epopeia de la ràbia que dona fonament a La sustancia, que és el seu segon llargmetratge i potser la pel·lícula més impactant del 2024.

En aquesta, per denunciar tant els impossibles estàndards de bellesa que la societat imposa a les dones com la naturalitat amb què els utilitza per castigar les de certa edat, Fargeat ofereix una bacanal de gore, terror corporal i imatges tan creativament grotesques que no es deixen descriure fidelment, però que evidencien la influència de referents del gènere com David Cronenberg, Brian de Palma i John Carpenter. "El cos de la dona és constantment jutjat, cosificat i sexualitzat, i això defineix la nostra manera de relacionar-nos amb el món; la publicitat, les revistes, les pel·lícules i les xarxes socials ens fan sentir que no som suficient, que no mereixem ser vistes ni estimades", lamenta. "L’ansietat derivada d’això ens corca, i jo he volgut treure-la enfora envoltada de vísceres i sang, perquè tothom la vegi". La triperia, això sí, apareix embolicada d’humor negre i grotesc sentit de l’absurd.

La peripècia argumental de La sustancia arrenca quan, després de ser acomiadada del programa televisiu d’aeròbic que protagonitza el mateix dia que fa 50 anys, una antiga diva de Hollywood decideix provar una misteriosa droga pel que sembla capaç de proporcionar-li una versió més jove, bonica i perfecta de si mateixa, sense sospitar les terribles conseqüències que fer-ho li portarà. Resulta temptador donar per fet que la substància en qüestió és una al·lusió a l’Ozempic, el medicament que tantes estrelles de cine utilitzen per mirar d’aprimar-se, però Fargeat corregeix: "Tot i que està ambientada en la indústria de l’entreteniment, la pel·lícula parla de totes les dones, sigui quina sigui la seva professió o la seva cultura; a totes, des que som unes nenes, se’ns venen productes miraculosos que ens faran perdre pes i cremes ideals per eliminar la pell de taronja. Amb el temps van canviant de nom, però tots prometen el mateix".

La parisenca es va interessar pel cine –pel de gènere, en concret– des que de petita, i gràcies al seu avi, va tenir accés clandestí a pel·lícules que els seus pares creien inapropiades per a ella, com Cromosoma 3 i La mosca de Cronenberg; Robocop, de Paul Verhoeven, i La cosa, de Carpenter. "Em va interessar la relació amb el cos i la carn humana que aquests cineastes estableixen a través de la seva càmera, i això va ser un dels elements de què més m’he nodrit com a cineasta". Aquesta proclivitat a l’extravagant li va dificultar els primers passos en la professió: a l’escola de cine, els professors li van advertir que les seves idees eren massa pertorbadores, i els seus posteriors intents de finançar els primers projectes només van obtenir el desconcert per resposta. "Em miraven com si fos una extraterrestre", recorda. La violència ja va ser ingredient essencial del seu primer llargmetratge, Revenge, thriller sobre una dona que, després de ser violada i donada per morta, es venja de manera brutal. La sustancia se centra en el mal que les dones poden fer-se en la seva recerca de la perfecció física; al llarg del metratge la sang surt disparada a rajos –en el rodatge es van utilitzar 21.000 litres de líquid vermell–, les parts corporals cauen i la pell es podreix. "Aquestes imatges són un reflex de la violència que sempre he sentit a l’interior", explica. "Tota la vida d’una dona és plena d’autocrítica. Quan era jove, pensava que el meu cul era molt gros i els meus pits molt petits, i quan vaig fer les paus amb ells vaig començar a veure’m arrugues a la cara. I aquesta deformació mental té conseqüències físiques. Conec massa dones que han lluitat contra un trastorn alimentari per ajustar-se a les fantasies masculines".

Notícies relacionades

Gonzo busseja en el costat fosc de les xarxes a ‘Salvados’

Txékhov embruixat pel llac

Una estrella als 40

Demi Moore, que protagonitza La sustancia juntament amb Margaret Qualley –i ofereix la que possiblement sigui la millor interpretació de la seva carrera–, està familiaritzada amb la misogínia. Quan era l’actriu més ben pagada, el seu cos va ser constantment fotografiat i sotmès a escrutini, i als 40 va deixar de rebre ofertes de feina interessants. "Era molt important que la protagonista fos una actriu que hagués format part de l’star-system, i sabia que no seria fàcil trobar-la perquè, per a ella, significaria enfrontar-se a una de les seves pitjors fòbies; vaig pensar que Demi no estaria interessada en el paper, i em va sorprendre que sí que ho estigués", recorda Fargeat. "És una dona amb molt coratge, que va aconseguir imposar-se en un món d’homes interpretant personatges que feien caure estereotips femenins, i ha treballat molt per sentir-se bé amb el seu cos i la seva edat". El seu exemple, afegeix, continua sent necessari avui. "Comencem a erradicar els vells estereotips, però caldrà temps perquè desapareguin perquè necessiten corregir-se 3.000 anys de prejudicis", lamenta. "El comportament de les joves a les xarxes continua determinat per mecanismes inconscients que les empenyen a pensar que, si no s’exhibeixen, no existeixen".