The Smile, bonic i terrorífic

I pensar que hi va haver un temps en el qual semblava que Radiohead tenia un germà petit anomenat Coldplay. Mai com avui havien estat tan lluny aquests dos grups. Un, sent l’amo i senyor dels estadis, i l’altre, inventant una nova marca, The Smile, del tot aliena al mainstream. Els primers, buscant desesperadament l’himne bonrotllista per a famílies senceres, i els altres, fugint per potes del cànon pop, experimentant i dissertant sobre la soledat i les amenaces que sobrevolen el món modern.

Allà se situa aquesta tercera entrega de The Smile, només nou mesos després de l’anterior Wall of eyes, i gravada en les mateixes sessions. Una gran fertilitat, la d’aquesta entesa de Thom Yorke i Jonny Greenwood (el cantant i el guitarrista-teclista de Radiohead) amb Tom Skinner, bateria del combo jazzer avantgarde Sons of Kemet. Cutouts insinua poques pretensions (el títol significa retallades o osques) però resulta ser tan substanciós com aquell mur d’ulls. Et sacseja amb el seu trajecte en ziga-zaga, alternant passatges calmats i espasmes nerviosos, i confirma el rumb de The Smile cap a una manera de fer menys maquinal (que al primer àlbum A light for attracting attention, 2022), amb un perceptible fons humanista, que inclou forta crítica sociopolítica, i més marge per a la improvisació instrumental.

Per a The Smile, la realitat sembla ser un lloc bonic però desaprofitat per pulsions perverses, com adverteix la proa de l’àlbum Foreign spies, en la qual un Yorke balsàmic, una mica adormit, canta a aquest "món bonic" amenaçat per "espies estrangers" que "agafen ganivets de cuina cada vegada que donem l’esquena". Contrast entre apaivagament sonor i terror narratiu que flota també entorn d’Instant psalm: aquí, un huracà ens atordeix, i propicia un sentiment de soledat que "és una manera d’ofegar-se". Cordes de la London Contemporary Orchestra, mantra vagament psicodèlic, senderisme amb sanefes exòtiques.

Un no s’ha de fiar: Zero sum fa saltar els ploms amb una guitarra vertiginosa que brunzeix com un borinot amb les diatribes de Yorke contra "el sistema", lletra esquitxada amb cites a fuites de gas, llengües tallades, banderes vermelles i... ¡Windows 95! Un free rock dramàtic, amb bufs de saxo baríton, que condueix a altres exploracions sòniques: de l’acostament al math-rock d’Eyes & mouth a les equacions molt King Crimson de No words.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una mica de por

Enmig, aquesta admirable figura contrafeta anomenada Don’t get me started, de cadència cubista. I més trames rítmiques dominants a The eslip, tema que apunta al negacionisme del canvi climàtic "mentre la temperatura es posa lletja". Sí Cutouts fa una mica de por, però transmet ganes d’aprofitar el moment, i assaborir aquesta bonica música arriscada abans que tot salti pels aires.