CRÍTICA
Una impostora en la tragèdia del Bataclan
Laure Calamy en una imagen de La confidente /
El terror viscut a la sala Bataclan de París, on el novembre del 2015 un comando gihadista va assassinar 90 persones i, posteriorment, va segrestar-ne prop d’una centena, va ser explorat per Isaki Lacuesta des de la perspectiva de dos supervivents reals a Un año, una noche. Ara, abans de la sèrie que prepara Jean-Xavier de Lestrade (El caso del Sambre) sobre un grup de veritables supervivents de l’atemptat, Just Philippot (La nube) ens explica la història, inspirada en fets reals, d’una dona que es reinventa com a amiga d’un ferit imaginari i, segons el moment, com a supervivent ella mateixa.
En aquesta primera (mini)sèrie francesa de Max, la versàtil Laure Calamy, molt divertida a Call my agent i més emocional en, per exemple A tiempo completo, interpreta Christelle Chris Blandin, una parisenca fanàtica del rock (Eagles Of Death Metal inclosos) amb aparents problemes per trobar connexions emocionals. En la nit dels atemptats de París i després de veure una supervivent del Bataclan irrompre al metro, decideix convertir-se en part important d’aquesta història; compartir un trauma que no li pertany. Afirma que el seu imaginari amic Vincent és entre els ferits greus, li crea la seva pròpia pàgina de Facebook, cultiva les seves relacions virtuals… I acaba convertida no només en la confident del títol per a veritables supervivents, sinó en part indispensable de l’associació de víctimes més important.
La confidente es pot veure com un drama de relacions, però ja que moltes d’aquestes relacions es basen en un artifici, és encara més fàcil parlar de thriller psicològic. La qüestió no és si Chris serà o no descoberta, sinó quan i com ho serà, però la inevitabilitat del desenllaç no resta tensió als processos. Com en les seves celebrades pel·lícules, Philippot s’aproxima al gènere com si rodés un drama social realista, sabedor que les esgarrifances de terror o suspens són més efectives com més sembla que estiguem veient la vida.
El nucli vibrant de la sèrie és Calamy en el paper (ja històric, s’atreveix a dir aquest cronista) de Chris, aquesta dona alhora maquiavèl·lica però commovedora, freda però empàtica, inquietant però útil als altres, clarament necessitada d’alguna classe d’estructura en la qual poder sentir que li importa a algú. En un moment fa tremolar i al següent demana a crits una abraçada, com quan explica (o comença a explicar) el significat de Dancing with myself de Billy Idol: en quatre paraules resumeix aquesta sèrie la immensitat d’una soledat.
‘La confidente’
Notícies relacionadesDirecció: Just Philippot
Estrena: 11 d’octubre del 2024 (Max)
