Rita Payés: "Agafo el trombó cada dia i em col·loca al meu centre, com un ioga"

Cinc concerts amb còmplices i repertoris diferents. Es diria que aquesta proposta va amb la seva manera de ser, procliu a les col·laboracions i a posar-se en posicions diferents.

M’agrada tenir diferents facetes. Suposo que, al ser instrumentista a més de cantant, se m’obre el ventall de possibilitats. Tots aquests bolos s’enfoquen de maneres diferents. El primer, amb la Lucía (Fumero), és un duo molt al 50%. En el segon, amb Maria Schneider, a Paral·lel 62, jo formo part de la banda, soc al darrere, i això m’encanta. M’agrada no tenir el focus sempre. El del Petit Ensemble, a La Paloma, és més un experiment. Mai he tocat amb ells i els admiro molt. Amb Camerata Penedés farem El amor brujo, de Falla, al Palau. Em fa molt respecte, un repte. I l’últim serà la presentació del nou disc De camino al camino, a Sant Cugat, amb tota l’escenografia, que és com d’un bosc de conte.

Haurem d’explicar al lector que ve a l’entrevista carregant amb la seva nena de 7 mesos, que està asseguda a la seva falda, i que en té una altra de 3 anys. Aquest modus operandi tindrà les seves conseqüències.

¡Té totes les conseqüències! [riu]. Anem fent com podem, trampejant. En general elles van amb mi. El Pol (Batlle), el guitarrista, que és el pare, viatja amb nosaltres, com la meva mare (la guitarrista Elisabeth Roma). Ens anem adaptant, però és una bogeria. Tot i que sempre és una bogeria tenir un fill.

De camino al camino és el seu tercer àlbum, però el primer amb cançons enterament seves, així com gairebé tots els arranjaments. Transmet un missatge d’anar pas a pas, ara que tothom ho vol petar amb el seu primer single.

M’agrada pensar que l’aprenentatge no acaba mai. Per molt que et posis una meta, quan arribes allà te n’adones. L’altre dia va ser l’aniversari d’Horacio Fumero. En va complir 75. Ens en portem uns 50, i el veig igual que jo, amb les mateixes inquietuds. Ell no s’ha cansat d’estudiar, i segueix allà, fent concerts i vivint la vida d’aquesta manera. Que bé, penso, tenir aquest amor per una cosa tan gran que et faci viure i et mantingui aquesta il·lusió. Sé que pot sonar obvi, però és que va tot tan ràpid… Aquesta manera de viure que tenim, que ens passa tot per davant.

Resulta que vostè va debutar al Festival de Jazz fa ja 10 anys. En tenia 14.

Va ser amb La Màgia de la Veu, un subgrup que es va inventar Joan Chamorro al marge de la Sant Andreu Jazz Band, amb l’Andrea (Motis), la Magalí (Datzira) i l’Eva (Fernández). Va ser al Palau i ho recordem com a una cosa bonica. Era el mateix dia que va sortir el meu disc Joan Chamorro presenta Rita Payés.

Ja ambicionava dedicar-se a això. ¿Cantant o component?

Ja llavors no em veia fent una cosa molt diferent, tot i que tot era des del joc. Allò de compondre vindria més endavant: aquestes ganes de fer una cosa rodona, amb un principi i un final, i de posar-hi el llacet.

L’àlbum comença amb una introducció entre màgica i mística. ¿La música és una cosa sagrada?

Totalment. Aquesta introducció és com un mantra. Jo agafo el trombó cada dia i em col·loca al centre, m’aixeco i toco durant una hora. És com un ioga. Em tranquil·litza. Em venia de gust reflectir això al disc, que després acaba amb una outro que és la mateixa intro però amb instruments diferents. La idea que vas evolucionant i que arribes a un final que és el mateix, però tu has canviat.

¿Silvia Pérez Cruz és una influència?

És inevitable. El que més m’agrada d’ella és que em recorda que pots fer art amb llibertat total. És una intèrpret d’aquí a la Lluna i admiro com és capaç de crear un concepte al voltant de la música, històries i camins al voltant del que canta.

Molts van intentar que ella emprengués camins més comercials. ¿Ha passat amb vostè?

Bé, jo vaig fer allò de C. Tangana, que seria el més comercial que he fet. Però va ser des d’un punt de vista molt cubanero, de provar, per què no… I allà vaig conèixer molta penya que, per molt comercial que fos, són grans músics. No m’identifico amb el mainstream en general, però tampoc m’agrada casar-me amb res. Vaig cultivant el meu trosset.

Jove i amb el seu aspecte dolç, ¿com porta això de manar?

Estic molt ben acompanyada, és com una família que t’ajuda i viu el dia a dia amb tu. No sé, suposo que sé manar perquè ho he anat fent, però no sento que de sobte sigui la cap de res. Jo només tenia unes cançons i ganes de tocar, i fer possible que això fos així. No crec que ningú tingui la fórmula.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Potser l’hi pregunto perquè és una dona i se suposa que els homes ja saben manar per codi genètic.

Pero ja sabem que no és així.