El so d’una amistat

Lucia Fumero, dreta davant el piano, cantava un vers. Rita Payés, a l’altre costat de l’escenari, li responia. A partir del tercer van cantar juntes i va passar això inexplicable que passa quan dues veus casen a la perfecció. Són dues veus molt diferents, la de Fumero clara; la de Payés, greu i fumada, però semblen una sola. L’entesa entre totes dues va ser absoluta, com la que només aconsegueixen els que han passat infinites hores juntes, tot i que Payés i Fumero no comparteixen escenari sovint. La seva complicitat ve d’un altre lloc, d’una amistat que va més enllà de les taules.

Notícies relacionades

El Palau de la Música Catalana inaugura la temporada amb la mirada humanista de Bill Armstrong

La 34a edició de la 080 tanca després d’un carrusel de 25 desfilades

Aquest va ser un concert especial, el primer dels que el Festival de Jazz de Barcelona dedica aquest any a la cantant, trombonista i compositora Rita Payés, estrella local en ascensió que acaba de publicar un ambiciós àlbum, De camino al camino. Però les cançons d’aquest disc amb prou feines van sonar dimarts a la nit a La Paloma. Payés va voler que la seva arrencada al festival fos el més íntima possible. Un recital de cançons que li agraden mà a mà amb la seva amiga de l’ànima, la pianista, cantant i compositora Lucia Fumero. Algunes de les peces que va triar per a aquesta vetllada i que són part de l’immens cançoner popular llatinoamericà les hi va ensenyar Lucia. Potser sonaven a casa dels Fumero. El contrabaixista argentí Horacio Fumero, pare de Lucia, se les sap totes, i durant anys ha sigut músic de Payés. Altres cançons les ha compost Lucia per al seu propi disc, el recent Folklore. I tot i que són noves, les que escriu en castellà –no tant les seves lletres en anglès– tenen l’eco de les cançons que es canten des de fa generacions.

Quan cantaven, era Rita Payés, de Vilassar de Mar, que feia les esses amb la pronunciació del Con Sud –"fuersa", deia en la preciosa Del amor- i Fumero, la d’ascendència argentina, que les deia a la manera d’aquí, però tot sonava igual de cert i creïble. Magnètica sense que semblés que s’esforçava per ser-ho, Payés va fer que el públic que omplia La Paloma xiuxiuegés la melodia d’una cançó que va estrenar aquella mateixa nit, i va demanar disculpes a la seva mare –"ja em perdonaràs, mami"– la guitarrista clàssica Elisabeth Roma, abans d’acompanyar-se a ella mateixa a la guitarra a No és la llum, cridada a convertir-se en un dels clàssics del seu repertori. Disculpes innecessàries, per descomptat. A duo amb la seva amiga de l’ànima, a Rita Payés tot li sona una delícia.