Paloma Sánchez-Garnica: "Amb la por, el poder pot dirigir la societat cap a on vol"

Victoria, igual que la seva filla i la seva germana Rebeca, són supervivents, miren de sobreviure al Berlín enderrocat, famolenc, ocupat pels vencedors i dividit, ja abans del Mur. És una dona intel·ligent. La seva passió és la física i crea un codi per a un llenguatge xifrat, però que no pot utilitzar perquè ha d’alimentar la seva germana i filla i per a això treballa cantant en un club. Compleix el seu somni d’anar als Estats Units, però allà res és com pensava.

Ha d’espiar per als russos.

Entra en una xarxa d’espionatge de manera involuntària perquè tem que facin mal a la seva filla. Quan li arriben les notícies del matrimoni Rosenberg, que van ser jutjats i executat als EUA per espies, es pregunta si això li passarà a ella.

¿Té alguna cosa de thriller d’espies en la guerra freda a l’estil Graham Greene o John le Carré?

No gaire, però són els anys de la guerra freda, quan deien que Berlín era la ciutat més perillosa del món i on més espies per metre quadrat hi havia del món.

¿És una mica la continuació d’Últimos días en Berlín, amb la qual va quedar finalista el 2021?

No, però sí mostra com era el Berlín de postguerra. La història comença el 16 d’octubre de 1946, quan executen els alts càrrecs de Hitler després dels judicis de Nuremberg. A les dues germanes se’ls creuen dos homes que condicionaran les seves vides. Totes dues veuran trencats els seus respectius somnis.

Hi ha una trama paral·lela amb el Ku Klux Klan i la persecució racial. Després del nazisme, ¿segueix les empremtes de l’odi en la història?

Sempre ens centrem en la grandiloqüència de l’odi del nazisme, però també en llocs com els Estats Units, que és el bressol de la llibertat i els drets humans, hi havia una part de la població, els negres, absolutament segregats i patint unes injustícies tremendes emparades per les lleis. Deien que eren iguals, però ho eren només en la teoria. Hi havia fonts per a negres i per a blancs, escoles per a negres i per a blancs…, eren uns empestats.

Comentava després de la gala del Planeta que va descobrir l’experiment Tuskegee.

Va ser un estudi clínic del Servei de Salut Pública dels EUA entre 1932 i 1973 que va utilitzar 600 parcers negres. No sabien que tenien sífilis i no els tractaven per veure com evolucionaven. Aquests experiments es van fer després de revelar-se els dels nazis amb éssers humans durant la guerra.

També recorda la caça de bruixes del maccarthisme.

Va ser la persecució a través de la por de la bomba atòmica, quan al llançar-la es trenca l’equilibri entre els EUA i la Unió Soviètica. Els aliats i els russos es van unir per acabar amb el nazisme. Després de derrotar-lo, aquests dos blocs es van separar i es van tornar a enfrontar com els sistemes antagònics que eren mentre la Gran Bretanya i França se centraven en la reconstrucció. La guerra freda es fa evident en un moment de perill perquè les dues potències tenen la clau nuclear. Això crea un pànic en la societat americana a tot el que sigui comunisme, socialisme, sindicalisme… És buscar un enemic per assenyalar. A això ajuda molt [John Edgar] Hoover, director de l’FBI i anticomunista declarat, que li donava informació a McCarthy.

L’odi, aquesta llavor del mal de la qual va parlar a la gala, ¿és inherent a l’ésser humà?

Sí, l’ésser humà és capaç del millor i del pitjor. Hi ha sistemes que emparen injustícies a determinats grups de població perquè la por, el pànic, és un instrument molt poderós en mans del poder, que amb aquest pot dirigir la societat cap a on vol. Això es va utilitzar durant el maccarthisme i li va sortir bé fins que periodistes com Edward Murrow es van enfrontar a McCarthy, que tenia molt poder i molt suport social malgrat que acusava injustament sense proves, una cosa que va causar molt dolor en molts innocents, a qui va deixar sense feina. En això va tenir responsabilitat també el periodisme, que publicava informacions que sabien que eren falses.

La història de Murrow s’explica a la pel·lícula Bona nit i bona sort, títol que va presentar Victoria al Planeta. ¿Una declaració d’intencions en època de fake news?

El periodisme és imprescindible però pot fer molt mal i té un costat fosc, la desinformació. El periodista té una responsabilitat amb la informació, igual que la societat té el dret de rebre informació i l’obligació de crivellar-la. El periodisme sempre és incòmode per al poder, i més en una dictadura, que sempre intenta posar-li límits i fer-lo callar, però l’obligació i la responsabilitat del periodisme és trencar-los i explicar el que es vol ocultar.

¿Encara és el quart poder?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sí. Hi ha una escena a Bona nit i bona sort, quan el periodista del costat fosc entrega un expedient que diu que Murrow havia sigut comunista. L’altre li diu que això és mentida i la seva resposta és: "Sí, però ja saps que si es publica, la gent s’ho empassa tot". Per això volia posar el focus en el periodisme.

¿I més encara davant mentides com les que diuen Trump i d’altres?

Sí, com allò d’Els immigrants es mengen les mascotes. Avui s’identifica els immigrants com a possibles delinqüents com llavors es deia dels negres. Són afirmacions que la gent compra, fins i tot quan se sap que són mentida, però queden. Per això la societat s’ha de qüestionar si el que ens arriba és realment cert. D’allà la frase de Murrow: "Un país d’ovelles engendra un govern de llops".