Rumba catalana al Liceu

Quan es ponia el sol i Joan Ximénez, el Petitet, era un nen, en la dècada dels 60, cada tarda les portes i les persianes del carrer de la Cera i del carrer dels Salvador s’obrien i compareixien grups de gitanos amb cadires i guitarres. Expliquen els que diuen que ho van viure que en aquelles hores, cada dia, es cantava amb les palmes i amb els peus als carrers estrets sota quilòmetres de roba estesa. Expliquen que, després, el sarau interminable es traslladava als bars fins a la matinada. En aquell temps es vivia entre el bar Salchichón i els billars del carrer de la Cera, i entre el bar del Toni i el cine, on els gitanos entraven, sense amagar-la, una olla sencera de carn estofada.

Per aquells dies, expliquen els que diuen que ho van viure, el món sencer cabia entre aquests carrers, i a la gramola del Salchichón giraven sense parar el mambo número cinc i el mambo número vuit de Pérez Prado, i se celebraven les ocasions amb un bon bacallà al restaurant del Lluís. Eren els temps de tallades de cabells amb navalla i brillantina, de llargs abrics negres, de vestits de tres peces, de camises emmidonades. Elegància, perquè els gitanos del carrer de la Cera sempre van treballar en el tèxtil, i els agradava anar ben vestits, fins i tot polits.

Hi va haver un temps que això, expliquen els que diuen que ho van viure, passava gairebé diàriament. Com gairebé cada dia els gitanos sortien a cantar com abans sortien a vendre roba a les Balears o a l’Argentina. Avui tocaven a Sevilla, demà a Madrid. De vegades se n’anaven durant mesos, de gira, per l’Amèrica del Sud. Aquests van ser els temps del pare del Petitet, Ramón el Huesos, el gitano colorao, palmer de Pere Pubill Calaf, Peret, anomenat el rei de la rumba. Eren els temps del Toni, el palmer de les ulleres; els temps de l’Orejas, del Pescaílla, del Chacho. "Quan érem reis, jo vaig ser el nen de la Nocilla", em va explicar un dia el Petitet mentre m’ho demostrava amb un anunci de l’època.

Expliquen que en aquells anys els gitanos de la Cera solien tocar al Tablao del Duende del Gitanillo de Triana, torero compare de Manolete, a Madrid, i omplien cada nit. Era una bogeria, expliquen. Tant era així que feien la competència al fabulós tablao de Manolo Caracol, que després va ser molt amic del Peret i del pare del Petitet.

Després van venir els més joves: Johnny Tarradellas, Peret Reyes, els Amaya. El bar del Toni no tancava literalment mai i al carrer no hi havia mai silenci. Què tenia aquest so, no ho sap ningú. No podia ser més senzill. Una veu, una guitarra amb ventilador, les palmes, potser uns bongos o uns goliats. Res més. La música popular urbana més important d’Europa durant dècades. Aquest so era el capvespre del carrer de la Cera. Aquest so tenia Peret. Aquest so tindrà sempre el Petitet.

El Petitet es va revelar com un prodigiós percussionista, i va començar a acompanyar ben aviat el seu pare i a tenir un grup propi, Tobago, que va fundar amb quatre nanos més del barri. Van llançar un superèxit, Rumbamanía. La foto del Petitet sortia als crucigrames sense paraules i el nom de Tobago era a totes les llistes dels més venuts, entre David Bowie, Leif Garrett i Michael Jackson. Quan anava de gira, podia estar setmanes o mesos lluny d’aquesta roba estesa de tots els colors que travessava el carrer de la Cera i el carrer dels Salvador, on vivien ell i el Peret. Així que li va fer una foto a aquesta roba des del balcó de casa i l’enganxava al mirall del camerino d’allà no fos.

No hi ha acord, diuen els que ho van viure, sobre quan va començar a decaure tot plegat. Si va ser quan es va morir el Peret o va començar abans, molt abans, potser després de la participació en la cerimònia final dels Jocs del 92. El cas és que avui no hi ha gairebé gitanos al carrer de la Cera, on regna un silenci eixut i on una normativa municipal prohibeix estendre roba als balcons que donen als carrers del Raval. El Salchichón i el bar del Toni van tancar fa dècades. No hi ha cine al carrer de la Cera.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El Petitet va perdre el pare i després la mare. Es va mudar fora del barri. Va caure malalt. I va descobrir que hi ha penes que provoquen ferides tan profundes, tan boniques, que volem que ens acompanyin tota la vida. Va anar a plorar, cada tarda, sota aquests balcons, i va prometre a la seva mare abans de morir-se que faria una orquestra simfònica amb els rumbers del barri. "Perquè la rumba és senyora". El Petitet va complir, ja malalt, aquesta promesa amb un gloriós i multitudinari concert al Liceu, on els gitanos de la Cera van tocar amb Carles Benavent, Chicuelo, Kitflus, Lucrecia i Joan Albert Amargós, entre d’altres. L’odissea la vam recollir en el documental Petitet, que va dirigir Carles Bosch.

El Petitet sempre repetia que val més riure que plorar, però sospito que ho deia perquè havia plorat molt sota els balcons del carrer dels Salvador. Expliquen els que diuen que ho van viure que en aquests carrers avui no hi cantarà ningú.