Savall i la seva aclamada faceta romàntica

La temporada El so original de l’Auditori de Barcelona, que lidera Jordi Savall, es va inaugurar amb el mestre català al podi davant una eficaç i entusiasta orquestra Le Concert des Nations formada per uns 60 músics. Equipats amb instruments d’època, van revisar tres obres del període romàntic en una nova aventura del mestre, que surt de la seva zona de confort, la música antiga, per endinsar-se en ple segle XIX. Després d’haver incorporat la totalitat de les simfonies de Beethoven i d’altres mestres del Romanticisme, sempre a la recerca del so original que caracteritza aquesta iniciativa, era lògic que Savall s’interessés per Bruckner, tenint en compte que les seves inquietuds l’han portat a interpretar fins i tot algun autor contemporani. Schumann i Schubert, aquesta vegada van completar el programa.

El que es va oferir va sorprendre no només pel resultat artístic, sinó també per la novetat de les peces seleccionades més enllà de la popular Simfonia núm. 8 en si menor, D. 759, inacabada (1822) de Schubert, que va obrir la vetllada, ja que a més es van interpretar les rarament programades Simfonia en sol menor, WoO 29, Zwickauer (1832-33) de Schumann i Simfonia en re menor, WAB 100 Nullte (1869) de Bruckner, totes dues injuriades pels seus respectius autors: el primer va decidir no acabar-la i el segon senzillament la va retirar del seu catàleg. El treball de Savall, en aquest sentit, rescata de l’oblit partitures que els actuals criteris d’auditoris i orquestres eviten, donant-los nova vida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb tres obres en mode menor l’ambient podria haver sigut com per tallar-se les venes, però la veritat és que no va ser així en absolut. Hi va jugar a favor la nova acústica de la sala, brillant i detallista. Le Concert des Nations ja havia interpretat en gira les tres simfonies, agafant-los carinyo i endinsant-se en matisos, de manera que han arribat a Barcelona prou assimilades i degustades, cosa que es va notar en la brillant versió de la Inacabada de Schubert. Amb una distribució de la plantilla com a mínim sorprenent (bronzes separats, corda greu al centre i contrabaixos darrere de tot, per exemple), l’obra va sonar renovada, amb l’Andante con moto volàtil i lleuger, amb gran presència de la fusta i un primer moviment emocionant i molt ben frasejat.

De la Zwickauer de Schumann va destacar la seva complexa estructura interna, els seus canvis de caràcter, les boniques melodies i l’accent heroic. Savall va accentuar contrastos i les intervencions de la fusta i els metalls van oferir prou projecció. Sorprèn que Bruckner hagi renunciat al seu Nullte, una obra ambiciosa, complexa, competitiva i de dimensions considerables, de 45 minuts de durada. El bonic Andante justifica, en tot cas, la seva exhumació.