«Continuo sense assumir la meva pròpia finitud»

En el seu camí comptarà amb una carta de què les seves obres prèvies van mancar: és el seu primer llargmetratge rodat íntegrament en anglès, i el protagonitzen dues estrelles internacionals que ja tenen l’estatueta en el seu historial, Tilda Swinton i Julianne Moore. «En realitat, feia més temps que ho intentava del que la gent creu», ens explica el manxec sobre el canvi d’idioma. A tall d’assaig ja va rodar en la llengua anglosaxona els curts La voz humana (2021), la seva primera col·laboració amb Swinton, i Extraña forma de vida (2023).

Trobar la inspiració

«Fa moltíssims anys, després de llegir la novel·la El silenci dels anyells, vaig intentar sense èxit comprar els drets per a la seva adaptació cinematogràfica, i va tornar a passar-me el mateix després de llegir El lector; en tots dos casos, algú se m’havia avançat. Durant anys em vaig resistir a fer el pas perquè no vaig sentir la inspiració necessària per atrevir-me, i finalment la vaig trobar a les pàgines de Cuál es tu tormento», afirma amb referència al llibre de l’autora nord-americana Sigrid Nunez en el qual La habitación de al lado s’inspira per explicar la història de dues velles amigues que es retroben després de molts anys; Martha (Swinton) afronta un càncer, i demana a Ingrid (Moore) que l’acompanyi en els seus dies finals.

Almodóvar ha parlat de la mort al llarg de la seva carrera, tractant-la com un ressort argumental –Todo sobre mi madre (1999)–, una amenaçadora possibilitat –Hable con ella (2002)– o una eina per provocar –Matador (1986)–; els seus més recents llargmetratges, no obstant, revelen una preocupació molt més explícita. De fet La habitación de al lado convida a ser considerada com a parent pròxima de Dolor y gloria (2019): si aquella pel·lícula va parlar d’un cineasta que no troba motius per continuar respirant a causa de la crisi creativa i de salut en la qual es troba sumit, aquesta contempla una dona a qui la quimioteràpia ha arrabassat la curiositat i la passió que van definir la seva existència.

Per si algú s’ho pregunta, Almodóvar no només no ha perdut les ganes de viure, sinó que li aterreix la idea de deixar de fer-ho. «La mort és present permanentment en el nostre dia a dia, però a mi em costa moltíssim entendre que una cosa viva hagi de morir i, per descomptat, continuo sense assumir la meva pròpia finitud». En aquest sentit confessa que, tot i que rodar la pel·lícula li va permetre fer progressos en aquest sentit, un terrible succés recent els va tirar per terra. «El meu gat, amb qui havia viscut durant 14 anys, va morir a causa del càncer de manera sobtada, i em va causar més dolor del que mai vaig pensar que es podia sentir per la pèrdua d’un animal de companyia. De sobte, les meves pors van tornar».

Dita això, el director és reticent a definir La habitación de al lado com una pel·lícula sobre la mort; més aviat, matisa, parla de la importància de viure la nostra vida plenament de principi a fi i, per tant, també del nostre dret a tenir l’última paraula sobre quan i com deixar de viure-la. «L’eutanàsia és il·legal en la majoria dels països del món, i això és una cosa que s’hauria de corregir al més aviat possible; és necessari deixar d’utilitzar l’assumpte com a arma política, i començar a valorar-lo segons criteris humans».

Un planeta en perill

Notícies relacionades

La 34a edició de la 080 tanca després d’un carrusel de 25 desfilades

El triomf de la segona mà

La habitación de al lado es mostra reivindicativa de diverses maneres més. En primer lloc, inclou diàlegs que comparen la nostra actitud davant la mort d’un individu amb el nostre rebuig d’afrontar la mort imminent del planeta, i per tant funciona com a crítica als que neguen el canvi climàtic. «El nostre món està en perill, i hem de deixar de pretendre que aquesta amenaça no existeix», sentencia. I en segon lloc, afegeix, la pel·lícula és un cant a l’amistat i la solidaritat i, per tant, «una resposta a tots els discursos d’odi que ens envolten, i que resulten tan difícils de desarticular malgrat estar basats en mentides. No hi ha democràcia possible si ens deixem intimidar per les campanyes de desinformació orquestrades per alguns partits».

Especialment considerant tota aquesta gravetat temàtica, resulta notòria la determinació amb la qual La habitación de al lado esquiva el melodrama i l’afectació amb què el cine d’Almodóvar va ser associat durant dècades. «Les pel·lícules que vaig rodar en la primera part de la meva carrera ja van ser excessives en tots els sentits», comenta el manxec. «Des de Julieta (2016) sento la necessitat d’explicar les meves històries d’una altra forma, més sòbria. I, precisament perquè el tema tractat per aquest nou treball es presta tant a la sensibleria i fins i tot a l’apocament, m’he esforçat per fugir de tot això». Per aconseguir-ho, considera inestimable l’ajuda prestada per les interpretacions de Swinton i Moore, totes dues basades en la contenció dramàtica: «En cas de no haver comptat amb dues actrius tan magnífiques com elles, possiblement el meu primer llargmetratge en anglès hauria sigut un fracàs».