Epifania del melodrama contingut

H i ha cineastes que quan roden en un altre país, i en una altra llengua, varien d’estil, de mètrica. Pedro Almodóvar debuta en format llarg en anglès amb La habitación de al lado. És important això del format llargmetratge perquè abans ja va realitzar dos curts en anglès, un d’aquests, precisament, amb una de les dues actrius de La habitación de al lado, Tilda Swinton.

En aquella ocasió va ser la intrèpida filmació del memorable monòleg de Jean Cocteau La voz humana. En aquesta és un relat a dues veus, extremadament bonic malgrat el que explica, la proximitat de la mort, la seva acceptació i el gest d’ajudar a morir en calma, en pau. ¿Malgrat el que explica? Potser la mort, quan és irremeiable, quan ja no es pot fer res per evitar-la, sigui, si no bonica, sí serena. D’això, entre altres coses, parla La habitación de al lado. També de l’auge de l’extrema dreta i la crisi mediambiental, però aquests són temes col·laterals, com la memòria històrica a Madres paralelas.

Almodóvar ha concebut la pel·lícula amb la seva personalitat en la filmació dels espais i les relacions entre les protagonistes. El seu arc referencial és molt ampli, i aquí reconeixem que li agraden els drames femenins de George Cukor i Ingmar Bergman, així com Te querré siempre, film de Roberto Rossellini-Ingrid Bergman que és a la base del cine modern, la pintura d’Edward Hopper i els melodrames de Douglas Sirk. Julianne Moore va protagonitzar el 2002 un melodrama capital, Lejos del cielo, que invocava Sirk, que al seu torn va invocar moltes vegades les teles de Hopper. Així que Moore, la millor actriu de la seva generació, s’incorpora amb enorme naturalitat a l’univers Almodóvar.

Moore-Swinton són, juntes i per separat, un miracle en una pel·lícula que està plena d’imatges d’epifania: el pla d’elles dues a l’hospital contemplant la neu rosada que cau sobre la ciutat –que recorda Solo el cielo lo sabe de Sirk– o el de Moore mirant cap a l’habitació de Swinton sabent que quan la porta estigui tancada voldrà dir que la seva amiga ha pres la decisió de treure’s la vida. En tres ocasions mira i la porta està oberta. L’expressió de pau de Moore val per tota una pel·lícula.

En aquesta delicada tessitura es mou La habitación de al lado. Swinton té càncer terminal. Li havien promès un tractament experimental. Es va il·lusionar amb la recuperació. Però el tractament no va funcionar. ¿Com encaixar la mort quan creies que l’havies esquivat? I ara només li demana a la seva amiga que, quan prengui la píndola definitiva, ella estigui a l’habitació del costat. La segona part, a la casa al bosc, entre la filosofia de Thoreau i la llum de Hopper, és admirable.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘La habitación de al lado’

Pedro Almodóvar (Estrena: 18/10/2024)