Eliane Brum: "El centre del món és l’Amazones, no Madrid o Londres"

Cautxú, làtex, fusta, or, soja: la història del pulmó del món, l’Amazones, també és una història d’explotació i violència que per a la periodista brasilera Eliane Brum opera sota la mateixa lògica que la que s’exerceix contra les dones. Brum porta vuit anys vivint allà, intentant "desblanquejar-se, convivint amb incendis", mosquits i tucans, animant tothom a amazonitzar-se". Autora de l’excepcional assaig La Amazonia (Salamandra), és la segona convidada del programa de residències del CCCB, que el mes que ve acollirà una gran exposició sobre una regió crucial.

Venint de la selva, ¿què li ha semblat Barcelona?

Abans veia les grans ciutats com a boniques: París, Roma, Nova York... Ara les veig com un lloc de silenciament d’on hem expulsat els éssers vius no humans. Hi queden alguns infiltrats, com les rates, els escarabats, els bacteris que ens habiten i algun mosquit, però no hi ha vida. On visc em desperto cada matí amb veus de micos, aranyes, lloros... I això fa que vegi les ciutats grans com a llocs coberts amb ciment, com si fos una camisa de força, on de tant en tant et topes amb algun gosset lligat amb collar. És molt difícil, per mi són llocs de violència.

¿En quin sentit?

Els diners que van arribar a Europa i amb què es van elevar aquests edificis i aquests llocs que els turistes paguen per veure venen de la natura i la sang, d’on jo vinc. De tot l’Amèrica Llatina, però també de l’Amazones. A Barcelona hi havia vingut com a turista i és una ciutat on més o menys em puc sentir còmoda. Les superilles, on puc caminar sense que els cotxes m’amenacin, amb accés al sol i al cel, la fan una mica més habitable.

El Brasil és el lloc on més activistes són assassinats cada any. ¿Se sent amenaçada?

Altamira, on porto vivint vuit anys, és l’epicentre de la destrucció de la selva amazònica i dels incendis provocats. És la regió més desforestada i la ciutat més violenta del Brasil. Però prefereixo parlar dels riscos que corren altres pobles indígenes, els kiombola, els riberencs i altres que estan molt més amenaçats. Jo soc una dona blanca, soc periodista i tinc una certa visibilitat pública.

¿Com és la vida allà?

Existeix una rutina de violència permanent. Cada poc temps incendien escoles, que és una molt bona tècnica per expulsar els indígenes. Els pistolers irrompen a les cases, disparen i agredeixen. Estem experimentant una època de terrible sequera, una cosa que encoratja encara més l’expansió dels incendis. Fa poc el foc va arribar a prop de casa meva. Entre el gener i el setembre, la superfície que s’ha cremat és l’equivalent al Regne Unit, només al Brasil. Quan es crema un arbre, també es cremen papallones, formigues, ocells, ratpenats... La majoria amb un dolor atroç. Podem parlar, jo crec, d’un holocaust.

Al llibre anima a amazonitza-se, ¿què és i qui hauria de fer-ho?

¡Tothom hauria d’amazonitzarse! Significa canviar la nostra manera de pensar i el nostre llenguatge entès com a estil de vida. Un llenguatge colonial, que entén la natura com un cos d’on es poden extreure recursos. I patriarcal: la violació de la selva amazònica no es pot entendre sense aquesta lògica. La seva hegemonia dura cinc segles, quan els europeus van arribar entenent que l’Amèrica Llatina era un cos per ser violat.

¿El colonialisme continua vigent actualment?

Les vaques que estan contribuint a la desforestació de l’Amazones continuen alimentant Europa. La nostra soja alimenta els porcs de Catalunya. També els arbres que es tallen són convertits en mobles i objectes de disseny. L’or que provoca genocidis el venen a les joieries i botigues de moda del nord global. Aquestes empreses porten bandera noruega, francesa, del Regne Unit, dels EUA i el Canadà. Amazonitzar-se també és redefinir els conceptes de centre i perifèria. El centre del món és el lloc on hi ha natura, on hi ha vida, i no on es prenen decisions sobre la seva destrucció. El centre del món és l’Amazones, els oceans i altres biomes, i no Madrid, Londres, Pequín o Washington.

Compara l’abús i la violació de les dones amb els de la selva, ¿quan va veure el paral·lelisme?

A l’anar-me’n a viure a la selva, escoltant les dones. Jo abans creia que la violació era una excepció. A l’Amazones i al Brasil és molt estrany trobar alguna dona que no hagi sigut víctima d’alguna violació o abús sexual. I he anat entenent que la lògica de destrucció de la selva és la mateixa: veure-la com un cos per extreure’n mercaderies, igual que es percep les dones com un cos per ser violat, buidat i també envaït. Avui les dones indígenes, riberenques i d’altres són les que lideren aquesta doble lluita.

Notícies relacionades

La fama, ¿premi o càstig?

William Kentridge anima la ‘Desena’ de Xostakóvitx

Al llibre confessa que, de vegades, quan veu un grup d’amics cool prenent alguna cosa en un bar li venen ganes d’anar-hi i cridar-los perquè despertin.

A mi el negacionisme que em preocupa no és el de Trump o Bolsonaro. La majoria de la població és negacionista. Al final, el capitalisme, a l’haver-nos reduït a consumidors, també ha segrestat el nostre instint de supervivència.