Nit d’aniversari

E l 18 d’octubre de 1999 veia la llum el primer àlbum d’Estopa: aquella portada amb la foto captada en el pont de Ventas, a Madrid, i ells creuant el pas de vianants com els Beatles a Abbey Road, amb David Muñoz una mica per davant i Jose darrere però més a prop del pla. Imatge simbòlica d’un tàndem en equilibri químic, un "aliatge", diuen ells, que en 25 anys ha arribat a cotes insospitades de poder. "Qui hauria dit llavors que 25 anys després estaríem aquí omplint el Palau Sant Jordi", se sorprenia Jose ahir a la nit. David rematava: "Jo pensava: ‘¡seré dependent d’un videoclub!’".

Els videoclubs es van esfumar i Estopa no és que s’hagi adaptat als temps, sinó que representa un punt d’ancoratge i un mirall, tal com aquests blocs de Sant Ildefons que, projectats a la pantalla, van emmarcar l’arrencada del concert a cop de Tu calorro.

Muntanya russa

Febre a la pista i a les grades en una nit de tancament de la seva gira més imponent (per ara). "Mirarem de fer el millor concert de la nostra vida", va desafiar David, que lluïa una samarreta hilarant (foto de Bob Marley i el nom de Bob Dylan imprès). Cacho a cacho, accelerant, i El día que tú te marches, la invocació de la musa, sa senyoria la inspiració, i que duri, de l’últim àlbum Estopía.

Si fa tres mesos se les van apanyar per fer de l’Estadi Olímpic un lloc més petit i càlid del que és, en el Palau Sant Jordi, la seva casa (que els acollia per 12a vegada), l’efecte olla a pressió va ser atòmic i la batedora de ritmes s’ho va carregar tot: devastadora El run run, amb la veu desencadenada de Chonchi Heredia ("la millor"), tremenda muntanya russa amb Tragicomedia, el suau frec rumber de Sola. I la tornada de La raja de tu falda, cantada íntegrament pel públic amb la banda en silenci.

Guió semblant al de l’Estadi, amb les seves aturades acústiques, la parella asseguda en un banc ("en un brainstorming vam dir: ¿i per què no prenem una cervesa?") i dibuixant després una mitja lluna flamenca amb la guitarra espanyola (Juan Maya) i el calaix (Anye Bao) com a aliments. Aquesta vegada, després d’El del medio de los Chichos van colar la seva versió de Me’n vaig a peu, de Serrat, passada pel carrer de la Cera, avenint-se molt (rítmiques i lingüístiques) amb La rumba del Pescaílla. Una altra diferència: El Momo, raper saragossà, va entrar en acció per compartir el tema conjunt que van llançar fa uns mesos, De barrio.

De nou, una trentena de cançons amb vistes al carrer i al somieig, entre espurnes de rock urbà i rumba que retruny, amb polseres lluminoses i un Seat Panda vermell al qual David i Jose van pujar a Camiseta de rokanrol. I la metxa dels hits propagant l’incendi final (d’una Fuente de energía a tota vela a la indispensable Como Camarón), i insinuant que, al cap i a la fi, bé podria passar que Estopa encara no hagi tocat sostre.

Estopa (Gira 25è Aniversari)

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Palau Sant Jordi

(18/10/2024)