Rafael Yuste: "Cada persona viuen un món diferent"

El cervell, estès sobre una superfície, té la mida d’un tovalló de restaurant car, diu el neurobiòleg Rafael Yuste (Madrid, 1963), professor de la Universitat de Colúmbia, ideòleg del projecte Brain i autor d’El cerebro, el teatro del mundo (Paidós). I s’ha comprovat que aquesta "tovalló" crea una representació interna del món, com una espècie de realitat virtual. Cada un, la seva.

¿El "seu" món pot ser que no sigui el mateix que el meu?

Cada persona viu en un món diferent. Causa inquietud, però en 700 milions d’anys de selecció natural, el nostre cervell s’ha anat ajustant a la resta del món. I l’ajust del model intern és tan bo que no ens en adonem. És quasi perfecte.

Aquest quasi...

Quan ensenyes la mateixa foto a diverses persones i escaneges el seu cervell, la meitat de l’activitat cerebral és la mateixa. És a dir, la meitat del model del món és compartit.

¡La meitat és molt poc!

Gràcies a aquesta meitat podem comunicar-nos i la societat humana funciona.

¿Què passa amb l’altra meitat?

El 90% dels conflictes que he vist en la meva vida –i això és una opinió personal– tenen a veure amb malentesos. Aquest 50% d’activitat cerebral diferent pot fer-nos malinterpretar el que pensa l’altre. Per exemple, pensar que ve a liquidar-nos quan el que vol és arribar a final de mes. L’ús de dispositius de neurotecnologia permetrà descodificar la nostra activitat cerebral i reprogramar parts afectades, de la mateixa manera que es fa un bypass quan una artèria cardíaca està obstruïda.

També permetrà disparar la carrera a la millora cerebral, si t’ho pots pagar.

Ho veig inevitable. Per això defensem que els neurodrets siguin considerats com una extensió dels drets humans, que la informació cerebral sigui tractada amb la mateixa privacitat que les dades mèdiques. Liderem una campanya mundial de protecció de l’activitat cerebral, a través de lleis –ho hem fet ja als estats de Califòrnia i Colorado– o esmenes constitucionals, com les que hem recolzat a Xile.

¿Al cervell li interessa mesurar com canvia el món exterior, no la realitat?

Si tens un model de com funciona el món, ha d’estar molt ben ajustat a l’exterior, perquè si no durem dos telenotícies. ¿Com s’ajusta? Mesurant l’error en la predicció. És a dir, el que mesures no és el que hi ha fora, sinó l’error entre el que creus que hi ha fora i el que hi ha fora. Aquest senyal permet reprogramar el model perquè sigui més fiable. En el futur, endollant-nos a la xarxa, podríem augmentar la capacitat del cervell. Una cosa semblant al que fem amb els mòbils, però de manera més efectiva.

¿Per què naixem amb una enorme massa neuronal i en perdem pel camí?

És un misteri. Entre els 8 i els 10 anys –el meu mestre Torsten Wiesel ho anomena el període crític– es produeix una poda salvatge i després ens quedem amb una quantitat tres vegades menor. El 90% de l’aprenentatge es produeix durant aquell període crític. Neixes amb un cervell que pot servir per a Pequín o Barcelona, però durant la poda elimines el que no té a veure amb ser criat a Pequín o a Barcelona. Una hipòtesi és que és el primer gran ajust a l’exterior. Probablement, si tinguéssim obert el període crític tota la vida, ens tornaríem bojos. Aquell a qui anomenem "boig" podria ser qui té un model consistent però que no encaixa amb l’exterior.

¿Per això no li agrada gens ni mica la definició d’"intel·ligència" de la RAE?

Una persona intel·ligent és aquella que pot anticipar-se al futur.

Anticipi’s vostè.

Estem a punt d’entrar en una nova etapa que serà tan important i transformadora com ho va ser el renaixement. Per fi ens coneixerem a nosaltres mateixos.

Existeix una equació del cervell.

La va proposar John Hopfield [el recent premi Nobel de física pel seu descobriment sobre l’aprenentatge automàtic amb xarxes neuronals artificials]. Molt del que he fet durant la meva carrera ha sigut intentar comprovar si aquesta equació és certa o no. I tot apunta que ho és.

Segons John Hopfield, no hi ha una central lletera al cervell.

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

És una xarxa on, en principi, totes les neurones són iguals i s’autoorganitzen. Un sistema ultrademocràtic, assembleari, com les auzolanas basques. La idea d’autoorganització ja va explicar el magnetisme fa 100 anys: una mena de xarxa en la qual els àtoms col·laboren i arriben a decisions conjuntes.

És curiós que el cervell sigui democràtic però la majoria de decisions egoistes.

L’evolució vol dues coses: sobreviure i reproduir-se. Hi ha un càlcul sobre quanta carn cal posar al rostidor.