Existeix un instrument que sona sense que el toquis

Existeix un instrument musical que no es toca i que, no obstant, sona. L’únic que el músic ha de fer perquè soni és col·locar les seves mans a sobre i esperar que es produeixi la màgia. La màgia –el so, un so, literalment, marcià– passa quan en el camí d’aquesta mà es creuen ones sòniques, per descomptat, invisibles, que xoquen amb l’únic artefacte que sembla sortir d’aquesta espècie de teclat sense tecles, un tub o cilindre de metall, un pal, que permet a les mans del músic dirigir una espècie d’orquestra inexistent. El nom d’aquest instrument és theremin, i va ser creat per un científic rus anomenat Lev Theremin. La seva més il·lustre deixebla, i parent, Lídia Kavina, va passar per Barcelona fa uns dies, i va obrar, en directe, el miracle.

Kavina, una de les màsters d’un altre món tan singular –creguin-me, realment ho sembla, observar com toca el buit i com del buit sorgeix un so de ciència-ficció és assistir a un truc de màgia en el qual tot està passant davant teu sense que puguis veure-ho–, que va col·laborar amb Danny Elfman a la banda sonora de Mars Attacks!, el clàssic de Tim Burton –el tema central de la pel·lícula en què uns petits marcians amb el cervell a la vista envaeixen la Terra està interpretat amb aquest peculiar instrument, i Kavina va oferir una mostra de com fer-ho–, acaba de compondre un llarg tema inspirat en allò que de musical tenen els planetes. Sí, l’espai. Perquè cada planeta sona d’una manera diferent. I Mercuri és, per cert, el que ho fa de manera més interessant, més complexa.

La història

Abans d’interpretar una peça tan curiosísssima davant un auditori perplex, Kavina va repassar la història de l’instrument. Va explicar com va ser que, treballant en el desenvolupament d’un sistema d’alarma sense fil, Lev Theremin –tot un visionari, algú que creia possible gairebé qualsevol cosa–, va trobar les bases del primer instrument musical electrònic. Perquè sí, tota la música electrònica està inspirada en allò que sentim quan les ones xoquen contra alguna cosa. Va passar, va explicar, el 1920. I dos anys després, amb l’artefacte desenvolupat –els seus models més elaborats semblen còmodes amb botons, i pals, gairebé un robot armari, una cosa retrofuturista–, el va presentar davant ni més ni menys que un Lenin convertit ja –el 1922– en primer i màxim dirigent de l’URSS.

El desconeixement, o simplement el pas inadvertit d’un instrument tan revolucionari ja més que centenari, no només té a veure amb el seu origen –en un país comunista, no donat a industrialitzar el consum de res que no fos estrictament necessari–, sinó amb el so extravagant i rar, raríssim, que produeix, i la impossibilitat que ningú que no estigui altament dotat per a la música –una oïda absoluta– pugui si més no somiar tocar-lo. A la sala, un prestigiós músic es va dirigir a l’audiència assegurant que, tot i que semblava senzill el que la Lídia feia, no ho era en absolut. Ell mateix tenia un theremin a casa, i no era capaç de treure’n cap so. Perquè l’intèrpret, d’alguna manera, ha de sentir, intuir, on és la música.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Suposo que la literatura de Robert Coover té alguna cosa d’això. Ningú pot intentar expandir una història –aconseguir que avanci en totes direccions i en totes a la vegada– de la manera en què ho feia ell, si no es troba, d’alguna manera, a dins, accionant fins a l’última palanca en forma d’una paraula que sigui capaç de destapar una possibilitat múltiple. El més divertit, valent i encantador dels escriptors postmoderns nord-americans, aquests que durant els anys 60 van fer saltar pels aires tota convenció sobre com s’havia d’explicar qualsevol cosa, va morir el passat 5 d’octubre, envoltat de la seva família, als 92 anys, a Warwick, Anglaterra. Amb ell se’n va anar un tipus d’encantament que va mirar, incansablement, de portar l’ésser humà, aquest animal narratiu, tan lluny com li va ser possible.

Ha dit d’ell Ben Marcus –un dels seus més avantatjats i saberuts deixebles– que Coover escrivia sobre un tipus de vida que no era la vida corrent. Escrivia sobre la vida que vivia al seu cap lector. Tot en ell eren narratives. I formes de destruir-les. Perquè res s’imposés ni pogués arribar a controlar-lo. La realitat li importava un rave, estava tocant, com qualsevol intèrpret d’aquest instrument marcià –que també és la vida–, allò que no es veu però ens dona forma. "Existir és ser encisat", diu el narrador totpoderós d’aquest conte seu que conté al seu torn tots els contes possibles i que s’escriu mentre es llegeix: El furgador màgic. Un truc de màgia fet de paraules en el qual l’encisat ets tu. Llarga vida al mestre, i a la seva lluita. Per sempre ja de l’altre costat de la pàgina. Aquest on, en realitat, sempre va voler ser.