Swinton, camí cap als Oscars

Des que La habitación de al lado va obtenir el Lleó d’Or en la Mostra de Venècia el mes passat, Swinton és considerada com una de les favorites a guanyar l’estatueta a la millor actriu d’aquí uns mesos, gràcies a la barreja de vulnerabilitat i resiliència que transmet en la pell d’una de les protagonistes, Martha, una corresponsal de guerra que s’ha d’enfrontar a un càncer cervical incurable i que, decidida a transitar el final de la vida a la seva manera, li demana a la seva amiga Ingrid (Julianne Moore) que li faci companyia durant el viatge.

La nova pel·lícula, recordem-ho, és la seva segona col·laboració amb Pedro Almodóvar; ja van treballar junts a La voz humana (2020), un curtmetratge basat en un monòleg homònim de Jean Cocteau. I el manxec no és ni de bon tros és el primer director que, després de treballar una vegada amb aquesta actriu, decideix repetir experiència; fins ara, per exemple, l’actriu ha filmat quatre pel·lícules amb Jim Jarmusch, tres amb Luca Guadagnino, quatre amb Joanna Hogg, dues amb Bong Joon-ho i ni més ni menys que cinc amb Wes Anderson.

La connexió

"M’agrada connectar amb els meus directors i mantenir amb ells una conversa permanent; les pel·lícules que rodem junts no són més que fragments d’aquesta xerrada. No em veig a mi mateixa com una intèrpret. Mai he tingut interès a ser actriu, i continuo sense tenir-lo. Sempre m’he considerat escriptora, i sento que, en realitat, el que faig és escriure des de davant de la càmera, interpretar en qualitat de guionista. Aquesta ha sigut la meva manera de viure el cine des que vaig començar amb Derek [Jarman]. Ell va ser el meu mestre, i jo la seva alumna", recorda la britànica, que en els seus inicis va rodar vuit llargmetratges amb Jarman, abans de morir, l’any 1994. "Pedro [Almodóvar] s’assembla a Derek en diverses coses: és un autor magistral i també és un artista ferotgement queer, per això col·laborar ara amb ell fa que em senti com si tornés a casa".

Com que Swinton és una de les actrius més camaleòniques que existeixen que la seva llarga filmografia deixi prou clar el seu gust per transformar la seva aparença per a la càmera a través de maquillatge, perruques i altres postissos –serveixin com a exemple les seves participacions en pel·lícules com Trencaneu (2013), Suspiria (2018) i La hija eterna (2022)-, la nuesa facial que exhibeix a La habitación de al lado convida a ser considerada com una excepció en la seva carrera. "El meu personatge, Martha, em va oferir l’oportunitat de submergir-m’hi com no recordo haver-ho fet en molts anys. És una dona que es presenta el món sense filtres ni màscares i, per mi, poder posar-me davant la càmera sense aquesta mena d’artificis, donant vida a una dona de qui em sento tan pròxima, ha sigut una benedicció".

Proximitat amb el personatge

El motiu d’aquesta proximitat és que en moltes ocasions, des de molt jove, l’actriu ha estat a prop de persones que, com Martha, s’enfrontaven al final prematur de la seva vida. Durant l’apogeu de l’epidèmia de la sida, recorda, va arribar a assistir a més de 40 funerals en només un any. "La primera d’aquelles persones va ser Derek, que va tenir una mort terrible. Em va demanar que l’acompanyés en els seus últims dies, i ho vaig fer", explica. "Jo sentia molta por i confusió, i ell em va ensenyar a tenir sempre present que morir és una part important de la vida. Gràcies a experiències com aquella puc afirmar que no tinc por de la mort. Sé que es va acostant a poc a poc, vaig sentint la seva presència, i no m’inquieta".

Sens dubte és una actitud inhabitual en una societat que viu reticent a assumir la seva pròpia finitud. "Se’ns ven la idea que la mort és una derrota, que només moren els que tenen mala sort o no són prou intel·ligents per evitar-la; forma part d’una estratègia dissenyada pel sistema capitalista, que ens convenç que la millor manera de vèncer-la és comprar més", opina Swinton.

"La majoria de nosaltres malmetem les nostres vides completament, perquè ens neguem a reconèixer que, ens agradi o no, tots estem a l’habitació del costat; la del costat d’Ucraïna, la del costat de Gaza, la del costat de Síria".

Una mort digna

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Que la nova pel·lícula convidi l’espectador a reflexionar sobre aquest tema no és l’únic que la converteix en una obra profundament política. Al cap i a la fi, també vol funcionar com un al·legat a favor del dret de les persones a una mort digna. "És un tema en el qual he pensat molt en els últims anys", assegura l’actriu, que després de la mort dels seus pares va estar a punt de rebre formació com a infermera de cures pal·liatives.

"El dret a morir dignament està negat a gairebé tot el món perquè les religions dicten que només Déu té el dret de treure la vida i, des d’un punt de vista purament humà, no s’entén. Ens assegurem que les nostres mascotes tinguin la possibilitat de morir sense dolor, però ens resistim a donar aquesta oportunitat a les persones estimades. ¿Fa falta dir res més?", insisteix.