Una aposta per la pista de ball
La cantant australiana publica una angulosa segona part de l’àlbum que va treure fa un any, amb nous col·laboradors, i en el qual destaca el seu nou senzill ‘Lights camera action’.

Fa un any, Kylie Minogue va treure Tension, un àlbum àlgid a partir de l’acoblament de peces synth-pop per a la pista de ball, amb rivets disco i house. No va resultar ser dels més comercials del seu historial, amb l’excepció d’una cançó far: Padam padam, el gran hit de l’australiana al Regne Unit des d’All the lovers (2010). Potser crescuda per l’impacte d’aquest tema, torna ella amb una nova entrega en aquesta línia, Tension II, barreja de cançons que no van trobar el seu lloc en el primer volum i d’altres de concebudes posteriorment en les quals s’ha entès molt bé amb nous col·laboradors.
Quatre d’aquests temes han vist la llum en els últims mesos i apareixen amuntegats al final d’aquest Tension II: tres notables featurings amb destí a àlbums aliens, parlem de Dance alone (cita amb la seva compatriota Sia), la trotadora Midnight ride (compartida amb el cantant country sud-africà Orville Peck i el bruixot electrònic Diplo) i la immersió rave d’Edge of Saturday night (amb The Blessed Madonna), així com l’avançament del més aviat ximplet My oh my, en el qual Kylie s’alia amb Bebe Rexha i Tove Lo.
Ara, els focus se centren en el nou senzill Lights camera action, un tema molt eficaç, d’electrònica gruixuda, tacte sever i tornada ganxo reduïda a les paraules expeditives que li donen títol. En realitat, es fa curt amb els seus només dos minuts i 42 segons de durada, coses de l’actual cànon viral.
Armadura Gaultier
El fons líric d’aquesta peça és pur Kylie, la diva libidinosa que et convida dolçament a traspassar les línies vermelles de la seducció: "Em veig estel·lar aquesta nit / La meva armadura és de Gaultier / [...] / Posem-nos pecaminosos aquesta nit". En aquest imaginari hedonista, com si estigués sempre a punt de portar-te a l’hort, es va assentar la veu de Can’t get you out of my head fa ja molt, quan es va adonar que modificar la seva identitat a certes altures (aquella indie Kylie que el 1995 va cantar amb Nick Cave el posterior i fallit Impossible princess) no era tan senzill com podia semblar.
Notícies relacionadesPerò Tension II afila angles en matèria de so i producció. Si Kylie Minogue portava associada certa aura d’innocència en els seus arts pop, aquí se la veu a gust sobre trames electròniques més dures, amb ressonàncies de l’EDM dels noranta i els dos mil. En són exemples números com Kiss bang bang i Diamonds, amb les seves pujades i les seves caigudes seques, i la dinàmica vagament enrarida de Hello (harmònicament, hereva de Padam padam).
Excepcions són Taboo, amb el seu flashback a l’estil d’ABBA-Madonna, i el Dance to the music, tema digne dels temps de Fever (2001). Material, en conjunt, una mica inferior al primer àlbum Tension, però prou consistent per continuar estirant fins a l’infinit la invitació de Kylie Minogue a la pista de ball.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Tribunals Qui és Inés Guardiola, l'advocada que ha aconseguit l'absolució de Dani Alves
- Els Mossos volen que els forenses aclareixin si Tenneco causa càncer
- Reforma pendent El final del canvi d’hora apunta al 2026
- Set projectes multiplicaran la potència cultural de Barcelona
- El TSJC absol Alves d’agressió sexual a una jove al Sutton el 2022
- Ciclisme La Volta suspèn el final de l’etapa reina a Queralt i farà una etapa plana de 120 km amb final a Berga en el seu lloc
- ChatGPT La IA aposta per aquest barri de Barcelona per viure: "On tradició i modernitat es troben"
- Pla pilot El Govern concedirà beques de 500 euros al mes per estudiar Filologia Catalana i augmentar la xifra de professors
- Catalunya Media City Salvador Illa presenta el ‘hub’ audiovisual Catalunya Media City a les Tres Xemeneies
- Crisi transatlàntica ¿Per què el Vell Continent és tan important per als EUA? Desmuntant el mite de l’Europa parasitària de Trump