Joni Mitchell, una deliciosa lliçó de vida

La llegendària trobadora, amb la veu més greu que de jove, va il·lustrar com es pot transmetre i emocionar fins i tot amb les capacitats alterades, en un monumental concert a Los Angeles.

¿Es canta sempre millor a mesura que se sumen anys? Mayte Martín va assegurar mesos enrere en aquest diari que sí. Que poden decaure algunes capacitats, però "es guanya en profunditat, en pòsit, que és el que realment importa". Bé, Joni Mitchell ha perdut, en efecte, qualitats vocals, aquells alts tons celestials, perquè se les ha vist amb la malaltia (l’aneurisma del 2015) i amb el desgast dels materials, però no es pot dir que per això canti pitjor, ni que no pugui emocionar.

Entenguem per cantar bé fer-ho amb ànima i transmetent d’una manera que faci quedar en ridícul el refilet del rossinyol pop de la temporada. Així va ser aquest dissabte en aquesta reaparició al Hollywood Bowl, de Los Angeles. Sí, mai hauria pensat que arribaria a veure Joni Mitchell en concert, artista inèdita als nostres escenaris i retirada de les gires des de l’any 2000. De vegades fem aquesta classe de coses, i cap allà vam anar. I ella ens va obsequiar amb un concert molt més seriós del que havíem pogut imaginar.

Notícies relacionades

El que va començar, fa uns anys, com una sèrie de sobretaules a la sala d’estar de casa seva, la Joni Jam, amb amics com Brandi Carlile cantant per a ella les seves pròpies cançons en temps en què amb prou feines ho podia fer, va créixer i va cobrar una altra estatura en aquest cinemàtic amfiteatre per a 17.500 persones. Asseguda a la seva butaca daurada, amb la seva boina, les seves trenes rosses i els seus exquisits acompanyants (una quinzena, entre ells, Blake Mills, Jacob Collier, Marcus Mumford i Taylor Goldsmith; un duet amb Annie Lennox a Ladies of the canyon, i la veu còmplice de Carlile i quatre més), va oferir un concert monumental, poc a veure amb la (emocionant) sorpresa frugal de fa dos anys a Newport.

Va sorprendre amb un recital cabalós (més de tres hores, pausa inclosa), amb abundant material dels seus àlbums més aventurats en la primera part (un inaudit Hejira) i una mica més folk en la segona, amb Big yellow taxi i A case of you. Versos que en la seva veu actual, de sucosos greus, sàvia i desperta, i sabut el comunicat mèdic, van sonar a miracle i a lliçó de vida: aplaudiments quan va cantar que "alguna cosa es guanya, alguna cosa es perd, en viure cada dia" (Both sides, now) i riallades de la trobadora en l’assalt swing a I’m still standing, d’Elton John ("continuo dempeus després de tot aquest temps"). Tancant, un The circle game compartit amb el cant del públic. Clímax que va recordar que a cada edat li correspon la seva part, i a Joni Mitchell, un lloc a la talaia d’aquest joc circular.

Temes:

Hollywood Elton John Trens

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo