Una incorreció que cau bé

A Gastón Duprat i Mariano Cohn, directors de pel·lícules com El ciutadano ilustre, Mi obra mestra i Competència oficial, els agrada idear protagonistes poc exemplars moralment però que acaben caient bé al públic, com en títols de Disney+ de l’estil d’El encargado i Nada. Sovint, per les idees tan recargolades que tenen de sortir de situacions complicades. De males arts també en sap una estona el personatge principal de la seva última sèrie, Bellas artes, la segona temporada de la qual arriba avui a Movistar Plus+.

Es tracta d’Antonio Dumas, el nou director del Museu Iberoamericà d’Art Modern de Madrid, un individu antipàtic, interessat i no gaire empàtic que brega amb artistes, funcionaris, galeristes, col·leccionistes i mecenes en aquesta sèrie que fa un retrat demolidor del món de l’art contemporani. Óscar Martínez, l’actor argentí que l’interpreta, segueix sorprès que als teleespectadors els caigui bé aquest home a qui ell estava segur que "detestarien".

Sobre això, té una teoria: "L’Antonio és capaç d’adoptar comportaments que potser voldríem tenir tots però que, per les convencions socials o per por de les conseqüències, no gosem fer-ho. I acaba sent una mena de vàlvula d’escapament, una cosa catàrtica per a l’espectador".

Perquè Bellas artes aborda temes delicats com la cancel·lació, el llenguatge inclusiu i la paritat, però portats a l’extrem. "Hi ha un fonamentalisme amb la correcció política que resulta excessiu, fins i tot per a aquells que podem estar d’acord amb la causa original, com la reivindicació de la dona i la igualtat de gènere, que jo també aprovo", afirma Martínez. La sèrie els aborda amb un humor sarcàstic i un to molt àcid. "No ho fa des d’una manera pamfletària ni militant, i això treu solemnitat i gravetat al tema", considera l’actor.

El món de l’art contemporani, és clar, no s’allibera de la mirada despietada de Cohn i Duprat, que el presenten com un univers esnob en què abunden els venedors de fum. Coincideix amb aquesta visió el mateix Martínez. "Les obres clàssiques d’art modern, com poden ser les de Picasso, han suportat el pas del temps, tempestes. Però tinc la sensació que l’art contemporani no suportarà ni una brisa de la història: no crec que perdurin ni el noranta i escaig per cent de les coses que es consumeixen d’art modern. I, a més, es pot qüestionar que això sigui art", recalca l’intèrpret argentí.

El més sorprenent de tot plegat és que la crítica tan dura que fa la sèrie d’aquest món vingui precisament d’algú que hi està molt integrat: Andrés Duprat, director del Museu Nacional de Belles Arts de l’Argentina i guionista d’aquesta ficció. "És molt audaç i valent per la seva banda haver-se arriscat a fer-ho. No té por de ser cancel·lat", aventura a dir Martínez, que valora que el retrat tan cru del sector artístic vingui justament "d’una autoritat en la matèria i no d’algú que parla frívolament d’una cosa que no coneix".

Situacions surrealistes

De fet, totes les situacions surrealistes a què s’enfronta el protagonista, des d’una performance que s’acaba amb una ocupació fins a l’exposició d’una beluga que acaba podrint-se i impregnant el museu d’una olor insuportable, li han passat fins i tot al mateix Andrés Duprat o als seus col·legues.

Notícies relacionades

Miró i Matisse, dos revolucionaris vitalistes a BCN

Rakuten TV crearà des del 22@ canals i apps per a tercers

Tampoc en surt ben parat el poder polític, representat per una ministra (Ana Wagener) preocupada per continuar aferrada al seu lloc, igual que el protagonista. "La ministra respon a la direcció de govern i, com que la poden fer fora d’un dia per l’altre, posa molt èmfasi a ser una soldada d’un govern populista i suposadament progre", remarca Martínez sobre aquesta ficció en què repeteixen actors com Aixa Villagrán, Koldo Olabarri, Fernando Albizu, Dani Rovira i Ángela Molina.

Entre les col·laboracions especials en aquests sis episodis nous hi ha Imanol Arias (Cuéntame cómo pasó), Cecilia Suárez (La casa de las flores), Miguel Ángel Solá (La enfermedad del domingo), Diego Anido (Rapa, As bestas), Eloy Azorín (Ni una más) i Milena Smit (La chica de nieve).