"Miro enrere i m’encanta el que veig"

Si es fes una enquesta sobre quina és la millor pel·lícula amb Al Pacino, o quina és la millor de les seves interpretacions, hi hauria un bon nombre de candidates. Qualsevol de les tres parts d’El padrí, tot i que possiblement la balança s’inclinaria cap a El padrí 2, que és la que ofereix més ambigüitat en el seu paper de Michael Corleone. Segur que hi ha gent que apostaria per Serpico i Tarda negra, les seves dues col·laboracions amb el director Sidney Lumet, especialment brillant en la primera com a policia infiltrat. Algun fanàtic de la seva carrera podria anar-se’n per la tangent i apostar per Dick Tracy, en la qual va donar vida al gàngster Big Boy Caprice i estava irreconeixible sota una capa de maquillatge i làtex. A Heat, on només es troba en una escena amb el seu antagonista i company de generació, Robert De Niro, estava formidable. Atrapat pel passat, de Brian De Palma, és per a qui firma això un dels seus millors treballs, i una de les seves millors pel·lícules. Però ¿i si ho preguntéssim al mateix actor?

"Fins al dia d’avui continua sent la millor pel·lícula que he fet mai. Els drets residuals d’autor encara em mantenen. Puc viure d’això. Vull dir que podria, si visqués com una persona normal. Però ajuda, diguem-ho així". L’actor parla així d’El precio del poder, també de De Palma, el remake agitat i virulent de Scarface, el terror del hampa, en el qual Pacino va encarnar el mafiós Tony Montana. Així ho manifesta a Sonny boy, el seu franc llibre de memòries. Ha trigat a escriure’l. Ara té 84 anys. Però els seus records donen molt joc en tots els sentits. Ell va ser una de les primeres estrelles masculines del Nou Hollywood juntament amb De Niro o Gene Hackman.

¿Quina pel·lícula li hauria agradat interpretar? Sorpresa, ja que diu que és Pat Garrett i Billy el Niño. "Em van oferir el paper de Billy el Niño al film. Sam Peckinpah és un dels millors directors de la història. ¿Podeu imaginar-vos fer una pel·lícula i actuar amb Bob Dylan?" A Pacino li va agradar la idea, però sempre ha tingut la "mania" de corregir coses del guió amb els directors, i Peckinpah era molt Peckinpah. "Ho vaig veure clar. Vaig pensar, no pujaré a cap cavall. Són molt grans. Seré a Mèxic amb Peckinpah i probablement moriré enverinat d’alcohol perquè no tindré manera d’evitar-ho. I ho vaig rebutjar". Al marge que el recentment finat Kris Kristofferson estigués molt bé com a Billy el Niño, costa avui imaginar Pacino en el paper. De fet, no ha fet cap western en tota la seva carrera.

Havia realitzat una molt bona interpretació d’un jove heroïnòman a Pánico en Needle Park (1971), amb guió de Joan Didion i el seu marit, John Gregory Dunne, però no era prou conegut perquè Paramount el tingués en compte al plantejar el repartiment d’El padrí. Francis Ford Coppola es va entossudir que ell fos el fill petit del clan Corleone, com es va entossudir que Diane Keaton fos la seva parella. Tot són paraules de gratitud cap a Coppola en el llibre. "Paramount ja havia rebutjat tot l’elenc de Francis. Havia rebutjat Jimmy Caan i Bob Duvall, que ja eren grans actors establerts. Van rebutjar Brando, ¡per l’amor de Déu! Estava bastant clar a l’entrar a l’estudi que a mi tampoc em volien". Pacino relata les proves de càmera, bastant farragoses, i el desencant que s’apoderava d’ell. "Però Francis em volia a mi. Em volia a mi i jo ho sabia. I no hi ha res a fer quan el director et vol. És el millor que pot aconseguir un actor, seriosament".

Havent sigut capo del crim organitzat o narcotraficant a les ordres de Coppola i De Palma, li faltava treballar amb un altre dels grans d’aquesta generació, Martin Scorsese. Ho va fer finalment el 2019, a El irlandés, però podia haver sigut abans. Quan Pacino buscava un director per a Serpico, es va trobar en un hotel de Beverly Hills amb Scorsese... sense saber que era ell. "Vaig parlar amb un individu que era bastant tranquil com jo, era jove i estava començant, però acabava de fer una pel·lícula artística anomenada Mean streets. Jo estava massa absort mirant les taules de feltre vermell i verd i el paper pintat amb ànecs i paons per entendre que estava parlant amb un dels millors cineastes del món, Martin Scorsese. Estava confós i crec que amb prou feines ens vam dirigir la paraula".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El cine el va consagrar i el teatre el va formar. Records de quan compartia pis amb Martin Sheen i actuaven als cafès del Village, el que ell denomina l’off-off-off-off Broadway, passant després el barret per obtenir unes monedes. "Era el nostre París de 1900, el nostre Berlín de 1920. Un Renaixement que tenia lloc a la nostra gran ciutat, Nova York".

Les memòries són ordenades, gens caòtiques, cosa que contrasta amb algunes de les seves actuacions i la definició que dona de si mateix: "A l’escriure aquest llibre, estic descobrint una mica més sobre mi mateix. Estic començant a veure una persona que és, en una sola paraula, anàrquica". Ara mira al passat amb plaer: "Diuen que no pots mirar enrere. Bé, jo miro enrere i m’encanta. M’encanta el que veig".