La ruta del bakalao com mai s’havia explicat

En vida, la ruta del bakalao va ser ignorada per la premsa pop i recalcada pels mitjans de comunicació generalistes quan van descobrir la seva existència, tard per a més informació. Post mortem, el fenomen valencià ha sigut rescatat com a episodi de ple dret, i molt singular, de la cultura juvenil espanyola per obres com En èxtasi (Joan M. Oleaque, 2004) i ¡Bacalao! (Luis Costa, 2016). Dos nous llibres ofereixen sengles visions femenines de la també anomenada festa. La ruta 1987-1990 (Terranova - Ojos de Buey) ho fa des de la fotografia amateur i Aquí baix (L’Altra), des de la ficció.

La ruta 1987-1990 reuneix un centenar de fotografies fetes amb la càmera de butxaca de Susana Oliva en els seus caps de setmana valencians del període referit en el títol. "Sempre la portava a sobre i quan algú volia fer una foto, l’agafava –diu Oliva, 56 anys–. De vegades la recuperava entre setmana, o el cap de setmana següent. El de la botiga de fotografia del poble al·lucinava amb la quantitat de rodets que revelava".

Tresor documental

També van al·lucinar Alicia Escobio i Maite Muñoz, les dues integrants de l’equip de comissariat i investigació Vista Oral, quan van accedir a les còpies i els negatius que Oliva ha conservat durant més de tres dècades, i ben classificats. "No ens ho podíem creure –assenyalen les editores–. Aquest material ens va obrir una visió completament diferent del que havíem vist fins aleshores. La càmera va de mà en mà i es van capturant els uns als altres de nit i de dia. És una altra cosa que té a veure amb els afectes, amb les relacions personals, amb disfrutar, amb buscar una identitat, amb compartir. Les històries orals existents se centren en promotors de discoteques discjòqueis, grups… Aquí tenim la memòria de la gent que sortia a divertir-se. Una història molt entranyable i molt personal".

Els anys que Oliva i els seus companys van documentar no van ser els millors, si bé tampoc els pitjors, considera la custòdia del tresor fotogràfic. De 1984 a 1988 situa més o menys l’edat d’or. La música era l’eix. Si volies sentir determinada música, havies d’anar a determinada discoteca, explica. "A Barraca, si en un altre lloc havien posat un tema, el mataven –afegeix–. No tornaven a posar-lo". De la mateixa manera, el personal s’esforçava per tenir una imatge única. "Jo mateixa em feia roba", indica Oliva, que passava la setmana "inventant" el seu look per anar a l’esmentada Barraca, a Chocolate, a Spook. Després vindrien la uniformització tant musical com estètica, la massificació, els horaris kamikazes, el desfasament de drogues i, és clar, l’interès dels grans mitjans de comunicació, televisions al capdavant, que a partir de 1993 reduirien el moviment a una convenció de descerebrats col·locats fins a les celles, d’un costat a l’altre amb cotxe per acabar-ho d’adobar.

Hi ha drogues a La ruta 1987-1990, sí: 18 ratlles (de speed, aclareix Oliva) perfectes sobre una superfície reduïda, una cosa digna d’un delineant. "Tot i que el millor era la mescalina, amb una mica d’això hi havia amor infinit per a estona", puntualitza Oliva. I hi ha cotxes en aparcaments, també, fins i tot amb un altaveu al sostre. "A mi m’agradava estar a la discoteca ballant al costat d’un altaveu –matisa Oliva, i diverses fotos certifiquen les seves paraules–. Però després, el pàrquing estava bé perquè podies parlar". El pàrquing com a rival de la sala va ser una cosa tardana, informa.

No obstant, al llibre hi ha sobretot puresa i camaraderia (a més de pupil·les vermelles pel flaix). "Són fotos que retraten un moment amb tots els seus errors, i un moment que amb prou feines té documentació gràfica, menys des d’un punt de vista principalment femení", conclouen Escobio i Muñoz.

Remat sobre l’automòbil, element molt diferenciador de la ruta del bakalao respecte d’altres subcultures pop. "Havies d’anar amb cotxe, i així coneixies gent, perquè si amb qui havies vingut havia tornat al poble, doncs havies d’anar amb un altre cotxe a la següent discoteca", exposa Oliva. D’Almussafes, el seu poble, solien sortir en comitiva des del bar Área 4 amb rumb a una discoteca, però després podies haver de buscar-te la vida per continuar movent-te. El crim d’Alcàsser (1992) va desencadenar l’alarma social sobre aquelles nits rodadores.

Contagi a l’Ebre

Laia Viñas no va conèixer la ruta del bakalao, ni en la seva esplendor ni en la seva decadència: va néixer el 1997, a Xerta (Baix Ebre). No obstant, es pot dir que forma part del seu ADN. "Som bastant a prop de València i molta gent de la generació dels meus pares baixava a fer la ruta –explica–. Fins i tot van sortir clubs a la zona que intentaven ser una prolongació de la ruta. Escolto bakalao des de sempre, a casa algun dia que el posaven els meus pares i sobretot a les festes dels pobles, on sempre sona a última hora. En general, crec que aquí la ruta no va ser demonitzada i sí vista com una cosa divertida per a la joventut".

Viñas va debutar com a novel·lista amb Les closques, premi Documenta 2021, i ara publica Aquí baix, obra en la qual l’estil de vida festaire adquireix un aire de quotidianitat i es barreja amb el món convencional. El grup de sis amics i amigues d’una població fictícia del delta de l’Ebre que protagonitza la novel·la es creua a la sortida de la disco local amb les dones que han anat a missa, i la relació és cordial malgrat que els joves estan en un núvol químic. Si la colla va a València, pot jugar al dòmino amb els avis d’un bar en una parada entre club i club. "La ruta convivia amb la societat valenciana en bars de poble i de carretera, en certa manera hi havia una simbiosi –reflexiona l’autora–. Quan vaig ser pubilla de Xerta, vaig sortir fins a les set i a les deu em va passar a recollir la cercavila per anar a missa. La gent ho accepta. Sortir de festa significa que al matí et trobaràs al bar al iaio d’un amic que et dirà: ‘Com has vingut avui!’".

A la coberta d’Aquí baix surt una fotografia dels pares de Viñas a l’aparcament d’una discoteca, ja o encara de dia. No han sigut la inspiració, remarca l’escriptora, per a cap personatge de la novel·la, que de fet no és una novel·la sobre la ruta del bakalao. "Les discoteques no tenen nom ni hi ha títols de cançons perquè no volia passar-me de llesta davant els que sí que van viure aquell moment –exposa Viñas–. És més, només tenen nom els sis amics. Sobre la seva amistat va la novel·la. Tenen un sentit de la lleialtat, de pertinença al grup tan fort, que tot l’extern a ells no els importa gaire. Estan en una etapa prèvia a l’adultesa real i la seva prioritat absoluta és el cercle d’amics". En aquest sentit Aquí baix, amb una dona com a narradora, rima amb "els afectes" de què parlaven abans les editores de La ruta 1987-1990.

Un gran lloc

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Cap dels membres d’uns vint anys d’aquest nucli hardcore és universitari. La narradora podria haver-los tingut. Tots treballen. A l’obra, al camp, a la botiga familiar… "Passava bastant –diu Viñas–. Hi havia certa facilitat per deixar els estudis i començar a treballar i guanyar mig bon sou".

Escenari d’Aquí baix tan important o més que la ruta del bakalao és el paisatge deltaic, el natural i l’humà. "A les Terres de l’Ebre ens hem sentit històricament el cul del món, i crec que amb motiu pel que fa a infraestructures, de recursos que arriben, de decisions polítiques i d’oportunitats –enumera Viñas–. Això ha generat un pessimisme rural. Jo em dedico al periodisme territorial i diria que en els últims anys aquest discurs legítim està canviant. La gent ha començat a adonar-se que vivim en un gran lloc".