Una nova generació d’abstemis

La llista de membres d’aquest nou club que podria dir-se els nous abstemis és llarga. Allà hi ha el guionista, escriptor i excol·laborador de Pedro Almodóvar Javier Giner (47 anys), que va relatar la seva baixada als inferns en el salvatgement honest Yo, adicto (Paidós), que acaba de convertir-se en sèrie de televisió. David Seijas (44 anys), el que va ser l’últim sommelier d’El Bulli, també explica en un llibre, Confesiones de un sommelier (Planeta Gastro), la seva addicció a l’alcohol i com va aconseguir sortir-se’n en una professió en la qual conviu diàriament amb el vi.

Conductes menyspreables

La il·lustradora Flavita Banana també va confessar fa poc que feia set mesos que no provava una gota d’alcohol i va culpar els escriptors d’aquesta idealització de la beguda en un article a El País: "Hi ha molt romanticisme cap a les conductes menyspreables dels artistes, massa comprensió. Bukowski bevia, és normal. Amb les idees que li rondaven, aquesta ment prodigiosa, aquestes ocurrències i estil de vida… ¡Per descomptat que havia de beure!". Si alguna cosa li molesta a Luna Miguel és la frivolitat amb què es continua tractant el tema. "Una de les coses que em fa ràbia arran de tots els articles que han sorgit després de la cançó de Rosalía i Ralphie Choo [a Omega hi ha una estrofa que diu: ‘Ya no bebo, ya no fumo, no consumo’], és l’enfocament que això és una moda. Qui pensi que no beure és una dieta, com qui és vegà, s’està quedant amb una part mínima d’aquest nou qüestionament de l’omnipresència de l’alcohol en les nostres vides". Deixar de beure, afirma Miguel, no és una decisió estètica. "Jo estic malalta. Perquè si bec, no puc deixar de beure. Perquè si bec, sento que només soc útil i guapa bevent, que només puc fer l’amor bevent, que només puc escriure bevent i que només puc ser una persona bevent. De la necessitat de fugir d’aquest cercle viciós és d’on neix la meva decisió de no beure. Començava a pensar que només podia existir gràcies a aquesta substància tan nociva per a mi", afegeix.

Refugiar-se d’alguna cosa

En el fons, reflexiona Miguel, sota la capa de l’alcohol hi ha una cosa molt més profunda i perillosa que té a veure amb "aquesta vida difícil en què tots necessitem refugiar-nos en alguna cosa". "El capitalisme, les empreses, aquest gran ull que és allà a dalt sap que l’alcohol és una manera de fer-nos pensar que al final del dia estarem millor després d’una jornada laboral de merda en què no hem pogut deixar de pensar a com arribar a fi de mes o com ser millors pares, o millors en general. L’alcohol és una forma de control del nostre temps i oci, com ho són els medicaments per als nervis, l’ansietat i depressió, a què ens hem tornat addictes per poder sobreviure".

L’escriptora nord-americana Leslie Jamison (41 anys) va publicar fa quatre anys La huella de los días (Anagrama), un magistral assaig en què confessava els seus problemes amb la beguda, que es van iniciar quan era adolescent. Hi analitzava el molt arrelat (i poques vegades qüestionat) mètode d’Alcohòlics Anònims als Estats Units i seguia el rastre de l’alcoholisme a l’emblemàtic Taller d’Escriptors d’Iowa, on el seu talent com a escriptora l’havia portat, el mateix lloc en el qual, 50 anys abans, autors com John Cheever i Raymond Carver havien mirat d’escriure, sense èxit, entre classes, viatges amb cotxe a la licoreria més pròxima i copes de més.

Una cosa similar fa l’assagista Olivia Laing (47 anys), que va créixer en el si d’una família alcohòlica, en l’acabat de publicar El viaje a Echo Spring. Sobre los escritores y el alcohol (Paidós), en què recorre els horrors personals causats per l’alcohol i les recuperacions, que també n’hi ha, en glòries literàries com Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway o Tenesse Williams. També les escriptores han begut històricament, però en el cas de Marguerite Duras, Patricia Highsmith, Lucia Berlin, Carson McCullers o Jean Rhys, el mite de l’escriptor maleït bevedor no les va envoltar mai d’aquesta aura canalleta, de glamur mal entès associat al got de whisky i la màquina d’escriure, sinó que les condemnava a un adjectiu pejoratiu, el de borratxes, sense indici de romanticisme.

L’addicció al desig

Que siguin escriptores com Mary Karr, Jamison i Laing les que s’hagin proposat explorar les arrels d’aquest mite i desactivar-lo no és casualitat, opina Luna Miguel. "Crec que aquest desvergonyament, aquesta autocrítica i aquest no glorificar-se a si mateixes de les alcohòliques o de les exalcohòliques és una cosa molt comuna no només de dones joves, sinó de les dones en general". Per a Miguel, que cita com a referents l’assaig de Jamison Crack words, d’Avitall Ronell, i Blackout, de María Moreno, el gènere té aquí molt a veure perquè "la passió per buscar una veritat i per fer-ho amb honestedat està aferrada a un estil de narració de l’íntim que associem a una estirp fonamentalment femenina".

De la mateixa manera que la figura de l’alcohòlic mascle s’ha glorificat durant molt de temps, la nova possibilitat de llegir sobre l’alcoholisme retratat per elles té "aquest tret diferencial", assenyala Miguel. "Associem els temes femenins literaris al desig, el cos, però en aquests, l’addicció també està allà: l’addicció al mateix desig, a certes qüestions amoroses, l’addicció com a obsessió o al revés, l’obsessió com a addicció sempre ha estat present en el pensament filosòfic, literari i líric de les dones".

L’allargada ombra de Hemingway i companyia també apareix a Como las grecas. ¿Por qué nos emborrachamos así (Debate), el miniassaig confessional de l’escriptor Bob Pop (53 anys). "Bevíem com aquells escriptors i escriptores els llibres dels quals ens havien alletat durant les nostres adolescències rares de nens mariques de poble, de petita ciutat de províncies; bevíem com ells, com elles, perquè no podíem escriure el seu". Per al protagonista del programa Bob in translation (TV3), "Hemingway no era un gran escriptor per l’alcohol, sinó que ho era malgrat l’alcohol, però d’això ens n’assabentem més tard. Escriure sobri és una obligació perquè és una tasca de gran risc i mai sabem el que ens trobarem".

Al llarg de la història, "l’estereotip de l’alcohòlic geni sobre el qual descansen Hemingway, Fitzgerald i Carver, entre d’altres, no és una etiqueta que se’ls hagi adjudicat a les escriptores", analitza Sofía Balbuena (39 anys), autora de Borracha menor (Penguin Random House). L’escriptora ha volgut buscar altres imaginaris i formes d’alcoholisme que també contemplessin "la possibilitat de les dones alcohòliques funcionant, sense vergonya a sobre, sense estar demanant perdó". "Quan una dona és alcohòlica, està fallant a la responsabilitat principal que ha tingut històricament i culturalment una dona, que és la cura i la preservació de la família. Hemingway, en bona mesura, va poder escriure perquè sempre hi va haver una dona que el cuidava, i als seus fills", diu Balbuena.

Aprendre a beure

Notícies relacionades

Més de 300 multinacionals arriben a Catalunya

Pilar Rahola: "La correcció política de l’extrema esquerra és una censura greu"

¿Per què necessitem l’alcohol? O, tal com es pregunta Bob Pop: "¿Quines vides tenim perquè el nostre mode de desconnexió sigui la beguda?". "Em sembla molt curiós que l’alcohol s’hagi convertit en una cosa socialment acceptable, però cada vegada més nociva", apunta. Una reflexió que també fa a Como las grecas, on escriu sobre "les parets corbes de la copa de vidre com un parell de parèntesi que ens escorten, que ens salven del soroll del món enfora i de l’esquinçat de les costures que se’ns obren".

"El repte per a mi no és tant que deixem de beure com que aprenguem a beure", conclou Miguel. "De la mateixa manera que l’era del MeToo no ens demanava que deixéssim de cardar, sinó que ens demanava que aprenguéssim a cardar i a respectar el consentiment i a conèixer els nostres límits, això és una mica el mateix. Aquest qüestionament tan plural de gent jove i no tan jove obre la gran pregunta: com volem conviure amb les nostres addiccions i excessos. Citant sempre Pizarnik, l’important és què fem amb les nostres desgràcies".