Pilar Rahola: "La correcció política de l’extrema esquerra és una censura greu"

Ha explicat que el seu protagonista, el Cornèlius, va néixer a partir d’un somni.

Sí, estava amb Ocell d’aire i de foc, una novel·la del final dels maquis que vaig escriure molt torturada. Va ser dur acostar-me a la meva època i necessitava anar-me lluny. I vaig somiar el nom grec de Cornèlius Papapoulus i vaig veure que havia de ser el personatge d’una novel·la. Si el volia vincular a la història de Catalunya, havia d’anar als almogàvers. És un personatge petit que viu grans moments i coneix grans personatges. Neix a Famagusta, a Xipre, lloc estratègic per als almogàvers, base dels templers. Ramon Llull va estar allà escrivint i va conèixer Roger de Flor.

¿Quin és el paper que van exercir els almogàvers?

Formen part d’un moment de la història de Catalunya molt potent en termes de diplomàcia i expansió comercial pel Mediterrani. Van ser un gran exèrcit, la infanteria més reconeguda i temuda d’Europa durant dos segles. El gruix eren catalans, valencians i alguns aragonesos, gent del camp que robava i matava els sarraïns. Jaume I els va llogar per conquerir Mallorca com a exèrcit professional al servei de la Corona catalana.

Dedica la novel·la a "cada generació de catalans que ha lluitat i resistit". ¿Volia recordar antigues victòries per oblidar l’actual desencant independentista?

No la vaig situar en època de gesta heroica ara que hem tingut una gesta fallida. Pot ser que inconscientment en fes una liaison. Sí que era una època en què els catalans decidíem sobre el nostre destí, però és difícil comparar l’èpica almogàver amb l’actualitat. L’únic element que enllaçaria és la resiliència. Eren supervivents nats, gent esparracada que va acabar sent un exèrcit poderós. I nosaltres avui som uns esparracats tocats que malgrat tot mantenim certa resiliència.

Fa poc va dir a X: "La meva família va patir la violència del feixisme de dretes i d’esquerres".

Al meu avi Manel, republicà i catalanista, gairebé el mata un pilot de la FAI. I el meu oncle avi, Carles Rahola, va morir en la primera condemna a mort firmada per Franco. Jo he patit escarnis i amenaces per les meves opinions, fossin sobre Catalunya, per tema islàmic per llibres en què defenso les musulmanes i pel tema d’Israel, que m’ha portat maldecaps.

L’últim, fa poc, quan li van llançar pintura vermella en una conferència i la van acusar de sionista.

L’atac a una persona per les seves opinions intenta destruir el debat i acaba destruint la llibertat. El tema de l’Orient Mitjà és molt complex, i quan veig com es redueix a la mínima expressió per criminalitzar als uns i exaltar als altres em rebel·lo i això em converteix en la pitjor persona. M’és igual que uns illetrats em tirin pintura. Em vaig rentar la cara i vaig fer la meva conferència. Si m’haguessin dit "volem un debat", jo encantada. Però, si em volen silenciar, no se sortiran amb la seva.

Aquesta agressió va generar una forta reacció en les xarxes.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Jo no sempre tinc raó, però em faig preguntes. La gent que em vol callar només té respostes. Estic contra els salafistes i la seva opressió, no contra l’islam. El problema no són els exaltats de la pintura, sinó les veus molt d’esquerra, progres i molt "visca la llibertat" que aplaudeixen aquests actes a internet.

¿La societat espanyola i catalana s’ha tornat més intransigent?

La llibertat d’expressió ha restringit els límits. L’extrema dreta sempre està en contra, però no tenim tan clar que la correcció política també s’ha convertit en una forma greu de censura. L’extrema esquerra ha començat a imposar tabús i temes que no pots debatre. Si debats sobre l’islam, ets islamòfob. Si debats sobre la immigració, xenòfob. Si dius que el conflicte de l’Orient Mitjà és més complicat, sionista. Si defenses els cristians, fatxa. He demostrat que pots diferenciar entre la lluita pel dret a la llibertat dels musulmans i la lluita contra una ideologia totalitària que els oprimeix i la derivada gihadista de la qual els mata. No es pot debatre sobre Israel. O dius que són genocides o no hi ha debat, només atacs. Cada agressió em reforça. I vull afegir una cosa. Reivindico el dret al lliurepensament. Cal fer preguntes. ¿Netanyahu ho fa tot bé? No. ¿Hamàs és una germaneta de la caritat? No. ¿Totes les víctimes són civils? No. ¿És un genocidi? No. ¿Què és? Una guerra terrible. ¿Entre Israel i Palestina? No, amb l’Iran. ¿Han mort civils? Segurament. ¿Els palestins tenen dret a un Estat? Evidentment. Estic farta del reduccionisme.