Tanca el Boliche, l’últim bastió de l’eix cinèfil de Barcelona

El 5 de març va tancar les portes, en teoria de manera provisional, una de les sales cinematogràfiques històriques de Barcelona, els Boliche Cinemes, a l’avinguda Diagonal, entre els carrers Tuset i Balmes. Era l’única sala que havia sobreviscut al tancament de totes les situades a l’artèria ciutadana conformada per la Diagonal, la rambla Catalunya, el passeig de Gràcia i la Gran Via, quadrat històric de les millors sales de cine barcelonines. Al seu costat, a pocs metres, hi havia el cine Arcadia, a Tuset, que va deixar de funcionar l’estiu de 1998.

El tancament del 5 de març semblava provisional. Es va dir que era per fer reformes a l’espai que incloïa quatre sales de projecció (dues de 105 butaques, una de 74 i una altra de 65) i un ampli vestíbul amb una barra de bar. La programació era eclèctica, però fonamentada en el cine en versió original subtitulada en català, ja fos d’autor o més comercial. També van projectar espectacles de ballet en pantalla gran. Els dilluns era el dia de l’espectador, amb preus més assequibles. I els dijous a la nit es presentaven preestrenes en unes sessions de fòrum, amb presentació del film i col·loqui posterior, conduïdes per Alfons Mas, qui havia reobert els Boliche el 17 de maig del 2013 amb Rafael Dalmau per, després de diverses desavinences entre els dos, quedar-se amb el projecte en solitari.

Antiga pista de bitlles

Malgrat el seu arrelament a la ciutat, era un cine relativament jove. Emplaçat en una antiga i elegant pista de bitlles –el Club Boliche, inaugurat als anys 50 i proveït de vuit pistes de fusta, aparadors, el que llavors es deia snack-bar, un bar més petit a la sala de bitlles i un saló de te en un dels seus balcons–, va obrir per primera vegada com a cine el 3 d’abril del 1998, a iniciativa de l’Institut Català del Cinema. Llavors es va dir Cine-Bar Boliche. No va arribar a quallar i va acabar la seva aventura just 10 anys després. Mas i Dalmau van recuperar l’esperit anterior i el record del que va ser originalment el local amb els característics picaportes en forma de bitlles amb què s’obrien les portes de vidre de l’entrada.

La sospita que el tancament anunciat aquell 5 de març no era provisional va començar a agafar forma. Uns dies després s’havien desmuntat ja els plafons on es posaven els cartells de les pel·lícules i els altaveus de les sales. Tot i així, es podia llegir en un full col·locat a la porta del cine: "Esperem el moment de tornar amb noves energies". Al maig el tancament definitiu va començar a ser una realitat. Qualsevol notícia dels propis Boliche s’havia esfumat de les xarxes socials, la pàgina web de la sala estava desactivada, el domini cinemesboliche.cat està en venda i el número de telèfon fix del local va deixar d’estar operatiu. Impossible comunicar-se amb ningú de les sales. A través de les reixes protectores es podien veure al terra del cine restes de menjar ràpid, flyers de tot tipus i les fulles caigudes a la tardor i arrossegades pel vent fins al que havia sigut el vestíbul. Un petit paisatge després de la batalla. Desatès, sense aparences de recuperar el que havia sigut abans, perquè en els últims temps l’afluència als Boliche havia disminuït.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi va haver un cert enuig per part d’usuaris habituals del Boliche, perquè diverses persones havien adquirit entrades per a sessions posteriors al 5 de març, data en què es va anunciar que es tancaven els cines instantàniament, sense temps per reemborsar els diners als que havien comprat les entrades per internet.

Dimarts al matí qualsevol indici de dubte va quedar dissipat. L’entrada del cine va aparèixer neta, però no per reobrir, sinó per mostrar l’espai a possibles interessats a llogar el local.