Una elèctrica cerimònia curativa

Nick Cave no girava amb la seva banda The Bad Seeds des del 2017, quan va presentar als escenaris el repertori de Skeleton tree (2016), el seu primer disc després de la mort accidental del seu jove fill Arthur. Vuit anys després d’aquella obra embruixadora, continua lidiant amb el dol en el recent Wild God però aquesta vegada el sentiment és una mica menys fosc, es dona marge a l’optimisme i es busca l’extàsi més que la cabòria.

En aquest últim àlbum es torna a notar, al contrari que en l’eteri Ghosteen (2019), el conegut múscul de la banda, i en directe al Palau Sant Jordi dijous a la nit, aquest poder aclaparador tan sols es va duplicar, exercint com una espècie de massatge sònic per al públic que gairebé va omplir unes tres quartes parts del recinte. Al centre de la cerimònia curativa, un Cave entregat i carismàtic com es podia esperar, potser fins i tot més animat que en altres ocasions. Líder i equip, amb el violinista Warren Ellis com a jugador més valuós, van ser climàtics ja des de l’inici amb Frogs, aquella cançó sobre observar les granotes i admirar la seva capacitat per continuar saltant, saltant sense parar, "sorpreses per l’amor, sorpreses pel dolor". Presidint l’escenari, per sobre de la banda, un cor de quatre veus que va afegir apropiada energia gospeliana a aquesta experiència religiosa.

Després de les noves Wild god i Song of the lake va arribar el rescat d’una cançó, va recordar Cave, "rematadament antiga": O children d’Abattoir blues/The lyre of Orpheus (2004), sobre "la nostra incapacitat com a adults per protegir els nostres fills". El dol ja estava allà abans que arribés seriosament. Fase seriosa de catarsi, a continuació, amb un parell de clàssics (del crescendo) com Jubilee Street i l’esfereïdora i cinematogràfica (no només pel joc de paraules del títol) From her to eternity en la qual Ellis va treure un bramul distorsionat del seu violí amb els pedals. Als fans de tota la vida van ser dirigits un altre parell de rescats inevitables: Tupelo el seu homenatge a Elvis i John Lee Hooker, o a prop del comiat The mercy seat’. I per als serièfils Red right hand clàssic del 1994 reformulat com a tema principal de Peaky Blinders.

De figura joiosament sinistra que podia cantar temes de terror, Cave ha passat a ser un oracle, un as de guia, un guru per a aquells que volen aprendre a viure amb les absències i continuar trobant una mica de goig en el dia a dia. Va quedar clar amb la seqüència que va ser d’aquella oda a la connexió anomenada Conversion ("¡sou preciosos!") a una demolidora I need you passant per Bright horses i Joy aquesta nova cançó en la qual un noi en flames, un fantasma adolescent, diu allò de: "Ja hem tingut tots prou tristesa, ara és moment d’alegria".

Per al bis va quedar la groovy però de dol O wow o wow (How wonderful she is) dedicada a Anita Lane, desapareguda fa tres anys, la que va ser la seva sòcia creativa i parella en temps formatius. I al tancament d’aquesta edició almenys una altra cançó de plorar però menys The weeping song: "Aquesta és una cançó de plany/ però no plorarem gaire temps". Van ser dues hores i mitja d’elèctrica teràpia curativa.

Notícies relacionades

Feijóo vol ser guapo

‘Estopa’, una apoteosi de pel·lícula

Nick Cave & The Bad Seeds

Palau Sant Jordi (24/10/2024)