‘Estopa’, una apoteosi de pel·lícula

Estopa, el documental dirigit per Carlos Sánchez que preserva la memòria de l’històric recital que el duo de Cornellà va oferir el 10 de juliol passat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys per coronar la gira de celebració del seu 25è aniversari, conté un dels plans més emocionants que deu haver donat el cine espanyol aquest 2024. És molt difícil no sentir un pessic a les cervicals quan, en els últims compassos d’aquest fetitxe anomenat Como Camarón ("la cançó que tanca tots els nostres concerts des del concert zero"), la càmera enfoca David Muñoz, que cau de genolls, llença el micròfon i comença a sanglotar, abans d’aixecar-se i fondre’s en una abraçada amb el seu germà, Jose. Són 15 segons de nus al coll que expliquen la més bonica de les històries: la de dos germans del barri de Sant Ildefons que han aconseguit anar molt més enllà dels seus somnis més atrevits sense perdre’s a si mateixos pel camí.

"No ho vaig poder evitar –apunta David-. No m’agrada mostrar les meves debilitats ni m’agrada veure’m així, però és el que hi ha, no em vaig poder aguantar". "Jo em vaig tirar tot el concert dient-me a mi mateix: ‘No ploris, aguanta’t’. I no sé com ho vaig aconseguir. Però va ser molt flipant", afegeix Jose. Estopa, la pel·lícula, es va presentar ahir a la nit a la pantalla gran de la Sala 5 dels multicines Aribau en el marc del festival de cine documental musical In-Edit i està disponible a la plataforma Movistar Plus+.

La idea de convertir el moment més important de la història d’Estopa en "un docuconcert" va sorgir tot just un mes abans de la gran cita. "A nosaltres no se’ns havia acudit, però la veritat és que és un regalàs que ens han fet, perquè això quedarà per sempre." Per als dos protagonistes, l’experiència de veure’s a si mateixos a la pantalla vivint un moment tan carregat de significat resulta, diuen, reveladora. "És com una espècie d’abstracció –explica David-: surts del teu cos i et veus des de fora. I no només et veus a tu. Veus les cares dels músics i veus, sobretot, les cares de la gent que està allà veient-te. I això és increïble".

De fet, una de les virtuts més destacades del documental és la seva solvència a l’hora de retratar el poderós vincle que existeix entre el grup i els seus seguidors. Que Estopa són una part molt important en les vides de tota aquesta gent, i no un mer entreteniment, és una cosa que queda clara quan veus que no hi ha un sol pla del públic en què no estigui tothom cantant les lletres de les cançons. Tota l’estona. Fa falta una mica més que talent musical per convertir un recinte amb 60.000 persones en un karaoke gegant de dues hores i mitja. "Al documental es capta com la gent ho viu –comenta David- i això és una cosa que jo des de l’escenari no capto. O no d’aquesta manera. M’ha resultat molt curiós". "Molt curiós i molt emocionant", afegeix Jose.

Versions íntegres

Notícies relacionades

Una elèctrica cerimònia curativa

Feijóo vol ser guapo

De les 31 cançons que Estopa va interpretar en aquella nit memorable, el documental n’inclou 15 (en versions íntegres, això sí). La selecció, expliquen, es va fer atenent a criteris d’"importància en la història del grup". "Però hem posat dues cançons de l’últim disc perquè creiem que és important que es vegi que som vius, que no som un grup de revival", es reivindica David.

Els Muñoz tenen el pròxim 14 de novembre un compromís al Liceu. No per actuar, aquesta vegada, sinó per recollir el premi Ondas que se’ls acaba de concedir (¡a mitges amb els seus idolatrats Los Chichos!) pels seus 25 anys de trajectòria. "És molt gratificant, tot i que això del premi a la trajectòria no sé si és bo o dolent", valora David. "És clar, perquè no hem arribat al final de la nostra trajectòria", completa la frase el seu germà. ¿Quins reptes li queden a Estopa després d’haver omplert l’Olímpic? "Doncs a partir d’ara el nostre objectiu és el Camp Nou –diu David-. Inaugurar el nou estadi seria l’hòstia. Un concert de 95.000 persones al Camp Nou. Aquest seria el nostre gran somni". I Jose remata: "El gran esdeveniment".