El poeta i el mar

Al Mediterrani se’l considera un mar de cultures. El seu onatge arrossega milers d’anys d’història que han anat conformant l’essència de la nostra identitat. El que som avui. La literatura ho ha narrat a tantes pàgines com segles aglutina. Molt més pròxim en el temps, Baltasar Porcel ho va descriure en un assaig centrat en la seva particular mirada sobre les bases de la civilització occidental. Ho ha ratificat en incomptables llibres l’eminent historiador David Abulafia. El fa seu el sentir popular, quan entona que "a la pell tinc el sabor amarg del plor etern que han abocat en tu cent pobles, d’Algesires a Istanbul...".

Amb aquest esperit i en un intent de concentrar aquest bagatge, Barcelona es va postular per ser seu de la capitalitat política d’un mar que, a força de desaventures, té una ànima profunda i fosca. I en aquest anar i venir de desitjos, propòsits i realitats, dilluns vinent representants dels governs de tots els seus països i de les dues costes acudiran a la crida de la Unió Europea per parlar de la seva situació, que és la nostra. El que ens afecta. El que ens uneix i el que separen les guerres, els conflictes, la desigualtat i el desig irrefrenable d’aconseguir el nord per part d’aquells que esperen el seu moment, apostats al sud com van fer, molts d’altres abans. Primer per saber què hi havia més enllà de l’horitzó. Després, quan els explicaven la bona nova, per aventurar-se a creuar les aigües empesos per l’anhel d’una vida millor, tot i el risc que el temporal destrossi les seves ales blanques. I així continuem. Veient com les pasteres arriben fins i tot a les Balears, llunyans ports d’agitada arribada.

Davant de tanta inclemència, l’autor de l’himne que ha portat la llum i l’olor del Mediterrani per on vulgui que hagi anat, lamenta la degradació del mar que el va inspirar. I a més de la contaminació i l’efecte nociu del turisme que la multiplica, plora pel sarcòfag immens en el qual s’ha convertit i on jeuen milers de somnis. Els dels que no podran explicar les seves legítimes aspiracions.

Tot i així, Joan Manuel Serrat (Barcelona, 27 de desembre del 1943) manté que aquella nostra cançó continua sent vigent, perquè va ser el fruit d’un somieig. Ho va dir a Oviedo, abans de recollir el Premi Princesa d’Astúries de les arts, concedit perquè Serrat uneix l’art de la poesia i la música al servei dels valors compartits, la tolerància, la riquesa de la diversitat de llengües i cultures i un necessari afany de llibertat.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Reconeixement

Aquesta és l’arrel mediterrània. La que perviu malgrat tot i la que Joan Manuel continua defensant ara, des de la privacitat que li brinda el seu retir dels escenaris. Això, insisteix, no suposa que hagi deixat de compondre encara que només ho faci quan l’hi demana el cos, perquè el seu moment marca un altre temps a les coses. I com que no té cap interès en la posteritat, perquè ell ja no s’assabentarà de res, aprofita una etapa més calmada per trobar-se a si mateix. I quan sent nostàlgia, reflexiona i conclou que el que no pot ser, no pot ser. Però el que va ser, aquí segueix. I com que afortunadament va ser molt i bo, el reconeixement també serveix per agrair-l’hi i mantenir-lo vigent. És el que té la poesia segons el seu admirat Benedetti, que a més de sincera és irreversible.