"La cultura és capaç d’inventar futurs"

L’efervescent Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dona claus per interpretar aquests temps d’incertesa. Que no és poca cosa. Al capdavant, la politòloga Judit Carrera (Barcelona, 1974), una dona entossudida en teixir complicitats amb la ciutat i el món –la pròxima exposició, Amazònies. El futur ancestral–, barrejar les millors veus i les generacions, millorar la qualitat democràtica i combatre la desesperança. Acaba de revalidar el càrrec.

¿Quantes nits es passa en blanc donant voltes al món?

[Riu] M’agrada la idea de Hannah Arendt de pensar en companyia. Nosaltres ho fem en col·laboració amb les universitats, els centres d’investigació, les oenagés, els editors, el barri. Un tema –que no és nou– al qual donem voltes és el futur de la ciutat: com aconseguir que gent diferent comparteixi un espai i convisqui en pau. I ens preocupa la qüestió de la diversitat. A Barcelona, un 30% de la població ha nascut a l’estranger –al Raval, un 65%–. Urgeix crear un marc de comprensió d’aquesta realitat, que nosaltres veiem com una riquesa.

¿Quina és la Barcelona que es veu des de la seva plaça?

Una Barcelona amb un batec cultural enorme i un nivell científic potent, amb centres com el Supercomputing Center, l’Institut de Biotecnologia, el Sincrotró...

Obri la caixa de galetes, va.

És una ciutat amb una certa desafecció dels habitants per les dificultats de viure-hi. També és vulnerable al canvi climàtic i podria ser exemplar en preparar-se per a les onades de calor. De vegades, em frustra la contradicció entre tenir tant de coneixement disponible i passar per una crisi de desinformació tan gran com actualment.

A la ciutat li agrada el confeti, els grans esdeveniments. ¿Què li sembla?

Barcelona ha brillat quan ha sigut conscient del seu talent i s’ha projectat al món amb allò que li és propi. Contràriament al que pot semblar, per participar en els debats globals no t’has de convertir en el que no ets. Barcelona és portuària, oberta, amb una tradició de pensar la ciutat basada en l’espai públic, en l’urbanisme i l’arquitectura, i de vegades podem tenir la temptació de voler-nos assemblar a algú altre. El que ens farà brillar –i farà que els barcelonins se sentin còmodes– és el que la gent no pot trobar enlloc més.

En cas de mirar una mica a una altra banda, ¿cap a on mirem?

El nostre entorn natural és Europa. Quan el projecte comú europeu trontolla, amb l’extrema dreta governant a diversos països, cal teixir aliances amb els nostres veïns; però els problemes que ens plantegem ara són el dia a dia de ciutats com Johannesburg, Lagos, Tòquio, Seül, São Paulo i Mèxic DF, molt acostumades a la diversitat extrema, a la provisionalitat, a la creativitat permanent. A mi m’agrada seguir autors que obren horitzons.

Digui-me’n un.

Pankaj Mishra, un escriptor indi que fa anys que demana que Europa entengui el seu poder relatiu al món, que s’obri a una sèrie d’imaginaris diferents. Sempre he pensat que des de les perifèries es pensa amb més llibertat.

De vegades crea al·lèrgies. Miri el ciri que es va muntar amb l’Últim sopar dels Jocs Olímpics de París.

Cal perseverar en eixamplar els límits del que pot ser dit, vist i sentit. Estem vivint un canvi d’època, que té a veure amb la percepció d’acceleració, impulsada per la IA, la robòtica i la biomedicina. Això genera fascinació, però també por i sensació de fi del món conegut. És fàcil explotar la nostàlgia del passat gloriós que en realitat mai va existir.

¿Vostè té alguna por?

Soc conscient de la gravetat d’aspectes com la pèrdua dels drets polítics guanyats a base de moltes lluites i del món que deixem als nostres fills, però tenim la capacitat d’actuar. En aquests moments de tancament d’horitzons, la cultura és capaç d’inventar futurs.

¿Quin és el millor equipatge per a aquesta invenció?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El pensament crític. A mi em preocupa molt la crisi de la informació. Tocqueville deia que necessitem un espai on tots ens parlem sense veure’ns, la garantia de la democràcia. En el moment en què els diaris perden força, es trenca la baula de contacte amb la realitat. Sabem quins són els temes de futur, però on convergeixen tots és en la crisi dels mitjans. Cal tornar a pagar per la informació, i entendre com és de crucial la noció de veritat.

Com a politòloga, ¿la veritat sobre Íñigo Errejón l’ha impactat?

Sí, però la condició humana és ambivalent. El gran pensament que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial és que l’ésser humà és capaç del millor i el pitjor.