Bruce Springsteen i aquesta inseguretat tan catalana

S’ha de veure Road diary fins i tot encara que no siguis un seguidor de Bruce Springsteen, perquè el que explica va més enllà de l’àlbum de cromos d’un cantant famós. Parla de com envelleix una estrella del rock’n’roll, ell i el nucli dur de la seva banda, tipus en la setantena, units per sòlids afectes i lleialtats. Situa les cançons i els llaços amb el públic en un relat que té a veure amb la celebració de la vida allà on la mort ronda.

Vist des de Barcelona, el film de Thom Zimmy (estrenat a l’In-Edit i disponible a Disney+) té recompensa: aquell moment en què l’Estadi Olímpic irromp amb una esplendor no dispensada a cap altre lloc. Ens prepara el jove percussionista Anthony Almonte, quan revela que un matí, al creuar-se amb Springsteen i mostrar-li la seva sorpresa per l’eufòria visible en els concerts als Estats Units, aquest li va respondre: "Encara no has vist res. Espera a arribar a Barcelona". Al llarg del mes següent, Bruce va anar repetint el mateix: "Barcelona, Anthony", li recordava aixecant l’índex.

I és ell mateix qui agafa després la paraula, ja des del mateix Estadi. "A Barcelona, els catalans es prenen la música molt seriosament", declara. "Aquí tenim un públic que no para. Molt carinyós, càlid, entusiasta, tot el que se li pot demanar a una audiència", afegeix tot seguit. Així que Road diary hauria de tancar una vegada per totes un vell debat. No estem davant una exageració dels periodistes catalans ni d’una fantasia del fandom. Alguna cosa hi ha, i no passa res: Barcelona no levita per això i el planeta Terra continua girant amb la seva rutina habitual.

Notícies relacionades

Ales d’avió per impulsar vaixells

Juan Gómez Bárcena: "L’individualisme i el capitalisme ens ha portat a la soledat més gran de la història"

Aquestes escenes estan sent acollides com música celestial pels seguidors catalans de Springsteen, i refresquen la barreja de sensacions que sempre ens ha produït l’evocació del famós vincle singular. Una gratificació creuada amb certa incredulitat i amb una inseguretat molt catalana. Aquesta necessitat d’una validació exterior. "El món ens mira". Però que ningú pensi que ens creiem superiors. Fins i tot davant un fet d’una transcendència tan relativa com és la relació amb una estrella de la música.

Però val la pena veure Road diary també per altres raons. ¿He dit inseguretats en el primer paràgraf? I al contrari: veiem el Bruce, en altres temps "obsessiu" en els seus llargs assajos, dient-li al seu mànager, Jon Landau, que toqui el dos a casa després d’un parell d’hores de sessió, perquè allò ja funciona com un rellotge. I aguantin fins després dels crèdits finals: hi ha un emocionant últim ball familiar.