Dausà ‘catalanitza’ Madrid

Després d’omplir el Palau Sant Jordi el gener passat, el cantautor barceloní repeteix la gesta en un Palau de Vistalegre a vessar. El pop melancòlic de Joan Dausà fa història la nit del Clàssic, en el seu tercer concert a la capital espanyola. Abans ja ho havia fet al teatre Infanta Isabel i a la sala Galileo Galilei.

Dausà ‘catalanitza’ Madrid
3
Es llegeix en minuts
Pedro del Corral

Eren les 22.15 hores quan, en un raconet del Palau de Vistalegre de Madrid, una jove de 16 anys va dir al seu pare entre bots: "No entenc què diu, però m’agrada". Era allà per ell, barceloní en acollida. Mentre ell corejava fins a l’última paraula en català, ella ballava. No li va caldre parlar-lo per disfrutar d’un concert que, potser, si s’hagués produït en una altra ciutat, no hauria cridat tant l’atenció. Ahir a la nit, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) va aconseguir una fita: reunir 10.000 ànimes a la capital per cantar els seus grans èxits. Dues hores en què la música va guanyar el pols a la política.

El repte va sorgir el passat 20 de gener quan, després de rebentar el Palau Sant Jordi de Barcelona, el cantautor va proposar als assistents repetir la gesta en un altre destí. "¿Vindríeu?", va preguntar. Al cap de poca estona, 6.000 seguidors s’havien inscrit a la seva web per posar en marxa el pla. Aleshores, desconeixien que Madrid seria l’escollida. I, amb els ulls embenats, es van apuntar a la prevenda. Vuit mesos després, pot respirar tranquil: no només va convèncer el seu públic, sinó a un altre bon grapat de persones que han trobat en les seves cançons un refugi sense necessitat de compartir llengua.

"Això és molt bèstia. Mare meva. ¿Hi ha algú que no entengui el català? Algun grupet, sí. Gràcies per venir i deixar-vos portar per l’emoció. Aquest serà un concert entre Víctor Manuel i La La Love You", va dir davant d’una multitud eufòrica. Un estat que es va mantenir al llarg de la vetllada, fins i tot en els moments més íntims. Amb prou feines es va notar l’afonia que arrossegava. Hi ha tanta càrrega emocional en les seves lletres que resulta impossible no veure-s’hi reflectit. Si per alguna cosa destaca en Joan és, precisament, per relatar la vida com pocs. De vegades, nostàlgic. D’altres, ensucrat. Però sempre amb la dosi justa de veritat. Un ham costumista que, ahir a la nit, altre cop, va llançar amb efecte.

Malgrat l’espontaneïtat que el caracteritza, interpel·lant i encoratjant la massa, fent broma amb intel·ligència, el concert estava perfectament estudiat: l’ordre de les cançons, la cadència dels versos, el protagonisme de la banda... El triomf d’en Joan és purament artesanal: cuinat a foc lent, en veu baixeta, donant cabuda als sentiments. Hi ha una alegre melancolia en el seu projecte que el fa realment únic. Està fet a imatge i semblança seva, per això resulta magnètic. N’hi va haver prou amb els primers acords de Crema-ho tot, Nunca es tarde, Buenos Aires i Truca’m per comprovar-ho.

Desamors i abandonaments

Notícies relacionades

Tampoc va faltar Jo mai mai, la cançó amb què va debutar fa 12 tardors: la inoblidable història d’amor que va compartir amb la Judit s’ha convertit en un clàssic dins i fora del seu repertori. En part, gràcies a la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu, inspirada en ella. "Sé que hi ha qui s’ha pagat el transport, l’allotjament i l’entrada per ser aquí. Us estimo", va assenyalar enfundat en un vestit negre mentre donava pas a les situacions quotidianes que assaboreix en cada tema. Desamors, abandonaments, comiats... amb una finestra sempre oberta a l’esperança. Marca de la casa.

No és la primera vegada que en Joan actua a Madrid, abans ja ho havia fet al teatre Infanta Isabel i a la sala Galileo Galilei. Ara bé, en aquesta ocasió, l’aforament s’ha multiplicat considerablement. Per això, per celebrar el salt, ha convidat Víctor Manuel a l’escenari per interpretar Planta 14 i Solo pienso en ti. També va estrenar Octubre del 24, l’himne que va crear amb Paula Koops específicament per a aquesta cita. Va versionar Aquí no hay playa. Sense oblidar, com a bon culer, les aplaudides connexions amb el Bernabéu per conèixer el resultat del Clàssic. Tot això mentre aquell pare i la seva filla, al seu raconet, exhaustos, aplaudien aquesta diversitat com a motor d’unió.