Un espanyol dirigeix la mudança de la gran biblioteca del Pompidou

El Centre Pompidou de París és alguna cosa més que el museu d’art contemporani més important d’Europa. Forma part d’aquesta altra postal arquitectònica de la capital francesa, menys haussmaniana i més futurista, que desperta passió i rebuig a parts iguals. Un disseny industrial projectat pels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers amb canonades, escales mecàniques i elements estructurals al descobert, que amaguen una de les biblioteques més importants de França: la Biblioteca Pública de la Informació.

Aquesta biblioteca ocupa una gran part dels tres primers pisos de l’edifici Pompidou, i ja el 1977 va ser pensada com un espai diàfan, obert i modern, que convida l’usuari a explorar lliurement: "L’objectiu va ser crear una biblioteca universitària per als que no són universitaris. [...] Hi ha persones que se senten intimidades quan entren en una biblioteca o en un museu. Si tu ets d’aquestes persones, aquest espai està a la teva disposició. Sense cap mena d’intermediari", explica Cercos, mentre ens mostra els racons d’aquest edifici històric, on tot té un motiu de ser.

A l’exterior, el seu disseny incomprès per molts pretén fer del Pompidou un espai en evolució constant. L’edifici es pot desmuntar fàcilment o ampliar, com si d’un es tractés Lego. A l’interior, cada forma, cada objecte i cada color tenen un significat; per exemple, pels tubs de clor blau hi circula l’aire; pels de color groc, el circuit elèctric; pels de color verd, l’aigua que proveeix banys i canaletes, i pels de color vermell que hi ha a les escales, la circulació de la sang de les persones que hi caminen i que són, avui dia, "la raó de ser de l’edifici".

"El Pompidou ha de canviar al ritme de la societat", explica Cercos. Per això, l’any que ve tancarà les portes fins al 2030, per sotmetre’s a un procés de manteniment i renovació, dirigit per la mexicana Frida Escobedo. Cada 25 anys, l’edifici ha de tancar per evolucionar i adaptar-se a les necessitats de la societat francesa. Així ho estipulen els estatuts marcats pel seu creador, Georges Pompidou, perquè la màgia del centre és aquesta, un engranatge que uneix la França del passat amb la del futur.

França ja es prepara per al que serà la seva gran mudança: part de les col·leccions, unes 140.000 obres, s’allotjaran al Grand Palais. Luis Cercos s’encarregarà del traspàs de la Biblioteca Pública de la Informació al barri de Bercy, que no és poc: "És una biblioteca peculiar; no és patrimonial. És a dir, compte amb una col·lecció de 400.000 volums. Tot i que, en la pròxima remodelació, la col·lecció es reduirà un 10% per mantenir el concepte d’innovació de la biblioteca, amb obres d’absoluta actualitat". En aquest adeu hi haurà els CD i desenes de guies de viatge obsoletes, que ja no tornaran a les prestatgeries del centre renovat.

A Luis Cercos l’apassiona la seva feina, però té una especial fixació per aquest edifici, amb el qual comparteix una història molt personal. "Quan vaig arribar a França, venia a treballar al Centre Pompidou per connectar-me a internet, com fan avui milers d’usuaris", explica.

La biblioteca es va convertir en la seva nova oficina, però també en la seva salvació. Cercos va arribar al país sense saber francès a la perfecció, cosa que va acabar sent un desavantatge que li va tancar pràcticament totes les portes, menys la del Centre Pompidou. La filosofia de l’edifici, basada en la universalitat i l’ànsia de la directiva de créixer internacionalment, encaixaven perfectament amb el currículum de Cercos i la seva visió de fer del centre un lloc encara més modern i inclusiu. Després de diverses proves, el van acceptar i, des del 2021, és el cap de projectes de la biblioteca del Pompidou, però també el primer espanyol a ocupar aquest càrrec.

"Aquí hi ha gent que ha canviat la seva vida. Un grup de joves migrants, sense pares, que venien diàriament a la biblioteca van cridar l’atenció d’uns treballadors, i es va plantejar la idea de formar-los de manera gratuïta. Des d’aleshores, reben classes al taller (atelier) de la biblioteca", explica Cercos, que insisteix en el fet que l’edifici està carregat d’una gran harmonia i una "energia positiva de molta gent treballant per tal d’avançar".

El BPI no únicament aspira a democratitzar la cultura, sinó que també disposa de sales on s’imparteixen cursos gratuïts o una habitació en què un cop a la setmana pot anar qualsevol ciutadà per parlar amb un psicòleg. "És com aquells espais que són de tothom però no són de ningú, com les esglésies", assenyala Cercos. Per crear el Pompidou, els fundadors es van basar en el concepte enciclopedista, segons el qual l’única manera d’aconseguir alliberar el poble és mitjançant l’accés a la cultura sense cap mena de barrera.

Protegir el patrimoni útil

Les parets del Pompidou amaguen una gran lliçó: protegir el "patrimoni útil". "No podem mantenir-nos esclaus d’edificis només perquè són antics", opina Cercos. Per això, la idea d’aquest edifici no es concep de cap altra manera que en constant evolució, com la seva biblioteca, on treballen més de 200 persones revisant minuciosament el seu catàleg tan ampli.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

No s’accepten donacions, i perquè un llibre formi part de les seves històriques prestatgeries ha de passar un important filtre humà, a més de ser "dessacralitzat". La majoria de llibres tenen data de caducitat i una vegada deixen d’estar d’actualitat es donen a biblioteques més petites o a escoles.

La biblioteca del Pompidou és un refugi per a curiosos. Un racó enmig de la voràgine parisenca per descobrir i imaginar, en el qual cada visitant deixa la seva pròpia empremta. Perquè la màgia del Centre Pompidou no consisteix en les col·leccions que inclou, sinó en la seva manera de mirar el món.