Juan Gómez Bárcena: "L’individualisme i el capitalisme ens ha portat a la soledat més gran de la història"

¿Li interessava el tema de la soledat perquè es considera particularment solitari?

Vaig trigar a adonar-me que m’interessava. Vaig anar recollint històries de personatges concrets. Moltes vegades escriure és això precisament, entendre els patrons del teu pensament. Jo no soc extraordinàriament solitari. Em moc tota l’estona en el límit de l’"hauria de tenir més amics" i l’"hauria de ser menys esquerp", o potser l’"hauria d’estar més temps sol amb mi mateix que és com estic a gust".

Per escriure aquest llibre va arribar a ingressar uns dies en un monestir.

Aquest va ser l’últim capítol que vaig escriure i el vaig deixar per al final perquè sentia que no em veia capaç de parlar sobre el tema sense haver-lo experimentat. Per descomptat que no he viscut una experiència monàstica. El meu cas, més aviat, va ser una cosa turisticomonàstica. Vaig tenir una conversa amb un dels monjos sobre com sentir el buit i el silenci. Per a ell allò era la seva vida i parlar amb mi, un parèntesi. Per a mi, en canvi, va ser exactament el contrari.

Afirma que les ciutats són les grans creadores de soledat. ¿Per què ho veu així?

Perquè amb les primeres ciutats va començar l’anonimat. Això té el seu vessant positiu perquè quan algú no és reconegut potser sigui més lliure, però alhora pot sentir també que és invisible. En comunitats petites la gent es coneix i s’estableixen relacions. Potser és paradoxal que en un lloc molt poblat un pugui sentir-se sol, però tenir a prop cossos desconeguts i no tenir cap vincle amb aquestes persones sovint constitueix una experiència de soledat.

Això ha portat que alguns països com la Gran Bretanya o el Japó hagin creat un Ministeri de la Soledat. És esgarrifós.

La soledat és, de fet, un problema d’índole fins i tot econòmica. Les persones que viuen soles tenen una esperança de vida menor i resulten més cares al sistema sanitari en comparació a les més gregàries. Però a més, a més soledat, més índex d’insatisfacció ciutadana. Les estadístiques diuen que Londres és la ciutat mes solitària de tot el món.

La filòsofa Hannah Arendt afirmava que soledat i aïllament no són el mateix. ¿La distinció és important, no?

Sí, per a ella l’aïllament era un objectiu del poder totalitari i manipulador, capaç de crear el que ella anomenava arxipèlags en els quals els individus estan allunyats uns dels altres però alhora no deixen de formar una constel·lació. En aquestes circumstàncies som particularment manipulats. Arendt assegura, i jo hi estic d’acord, que el suport dels totalitarismes són persones eminentment aïllades, i no només això, sinó desolades, una desolació creada pel poder.

¿Aquesta idea es pot traslladar a les xarxes socials?

Notícies relacionades

Ales d’avió per impulsar vaixells

Un venerable rock alternatiu

Amb les seves diferències, però sí. A les xarxes ens movem en unes bombolles independents amb opinions cada vegada més atomitzades, cosa que porta a una dificultat més gran per conversar amb qui pensa diferent, i això em sembla perillós. Quan algú diu: "si a tal li he d’explicar això, ja no tenim res de què parlar", jo entenc per on va l’argument, però precisament és amb aquestes persones amb qui hauries de parlar, perquè si no hi ha distància ideològica en una conversa, el benefici d’aquesta serà probablement menor. Això fa que cada vegada siguem més reticents a entendre posicions alienes i que ens trobem més en l’atomització de la qual parlava Arendt.

¿És el XXI el segle més solitari de tota la història?

Jo diria que sí. Ho diuen fins i tot els sondejos d’opinió. També estem en la societat més individualista de la història i aquest individualisme, lligat al capitalisme, ens ha portat a l’experiència de soledat més gran. A més, se’ns ven un model segons el qual som independents i responsables de tot el que ens passa. Ens obliguen a ser feliços i aquesta felicitat suposadament està a la nostra mà. Així que és normal que tots aquests discursos ens portin a una experiència d’insatisfacció. Aquesta societat nostra cada vegada més dilueix els llaços familiars i la idea del col·lectiu. Augmenta la sospita dels discursos globals, això porta a la idea que únicament jo puc lluitar pels meus interessos, cosa que necessàriament condueix a la soledat i al sentiment que cada vegada més vivim en un buit.