Un venerable rock alternatiu

Queda clar que Black Francis s’ha entossudit a fer de Pixies el seu vehicle estable d’expressió, suspenent la seva carrera en solitari (en blanc des del 2011), i fent allò que potser la seva enemiga íntima Kim Deal volia evitar: que la llegenda de la banda es rebaixés a costa d’anar ampliant una discografia tan honorable amb obres que difícilment podrien competir amb les del període imperial (1987-91). Certament, Pixies ja compta amb més àlbums publicats en la seva segona vida (cinc) que en la primera (quatre), i cap pot rivalitzar ni tan sols llunyanament amb Surfer rosa (1988) o Doolittle (1990).

Tampoc The night the zombis came, un treball que, no obstant, ofereix esclats del geni compositiu de Black Francis i serens passos de rosca del modus operandi de la banda bostoniana, tot això passat per aquest filtre de maduresa ja perceptible en els discos de l’última dècada. Dit d’una altra manera, aquests Pixies sonen menys excèntrics i revolucionats que en els vells temps. Aprofundeixen en el mig temps i dosifiquen el seu subministrament d’electroxocs, batuts guitarrers i tornades imprevisibles. Amb tot, aquí hi ha bones cançons, com la pròpia Prim rose, que obre el tracklist amb uns d’aquests tempos pausats, una mica enrarits, amb la distingible marca pixie. La novetat és que la segona veu, que dobla Black Francis, la posa la nova baixista, la britànica Emma Richardson (ex Band of Skulls), reclutada després de la marxa, el març passat, de l’argentina-nord-americana Paz Lenchantin.

Baladisme i punk

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Acompanya el cançoner certa volença pel cine de terror, visiblement en el tema titular, tocat per un vague perfum gòtic i ecos surf. Però aquest no és un àlbum ni temàtic ni lineal i, de fet, resulta ser un dels més variats del grup. Tenim l’estireganyós punch melòdic de You’re so impatient i l’incisiu relat amb llamps i trons de Johnny good man; la invasiva Motoroller i tens diàleg atmosfèric Francis-Emma de Mercy me entre guitarres reverberades.

Els números més punkarres, com Oyster beds i Ernest Evans, són eficaços, tot i que connecten més amb certs àlbums en solitari de l’àlter ego Frank Black que amb l’ànima de Pixies. I en el tram finalal s’alça una de les perles Kings of the prairie, amb guitarres acústiques galopants, esveltesa i melancolia. Com passava en altres àlbums de la seva última era (cas del més que apropiat Doggerel, 2022), no estem davant un episodi transcendental en el catàleg d’aquest grup que un dia va inspirar Nirvana i Radiohead, però The night the zombis came manté a la superfície Pixies com una banda que s’obstina a continuar mostrant-se viva, i no com un artefacte de revival per al circuit de festivals, tot i que sigui mostrant les seves potes de gall i alguns quilos de més.