Daniele Finzi Pasca: "Més que sobre un funeral, l’espectacle ‘Corteo’ parla de l’amistat"

Quan la vam treballar a Quebec fa anys ja vaig pensar que el muntatge s’apreciaria millor en un espai de més dimensions. Quan vam començar a imaginar aquesta creació li vaig dir a Jean Rabasse, l’escenògraf, que m’agradaria trencar la lògica i la morfologia de la carpa que, d’una banda, té limitada l’entrada d’artistes i, d’altra banda, no ofereix bona visibilitat a tots els espectadors.

Sovint, en els grans espais, els espectacles queden desangelats. ¿Com va intentar evitar-ho amb Corteo, que va traslladar a grans pavellons el 2018?

Vam situar la gent molt a prop de la pista, col·locada al centre, amb públic als dos costats. Corteo explica la història d’un seguici fúnebre on es reuneixen amics i col·legues d’un pallasso que s’acaba de morir. Però també es pot interpretar com un clown que somia el seu funeral. A diferència dels espectacles de circ que es feien abans, aquest destacava per tenir una dimensió més teatral i ens va portar a construir una estructura que va revolucionar el circ en carpa. El públic se sentirà com si estigués en un teatre on hi ha un mirall gegant perquè a l’altre costat de l’escenari també hi ha espectadors.

¿Com s’aconsegueix fondre poesia i originalitat i renovar aquesta essència que està en tots els seus treballs?

Em fascinen les màquines, l’artifici, les sorpreses. Però part del secret és continuar comptant amb un fidel equip de col·laboradors. Som una família que ha anat creixent. Però a la cuina dels espectacles continuem utilitzant els perfums i sabors que estimem. Fan olor de la nostra terra, de les nostres arrels. Però cada vegada que apareix una cosa nova la utilitzo, la incorporo.

Llavors, ¿vostè està a favor de la tecnologia?

Sempre. Però mai ha de quedar com una cosa freda, sinó integrar-se a la proposta. Al nostre restaurant els sabors es renoven i sempre hi ha sorpreses, però els nyoquis sempre tenen sabor de nyoquis, els reconeixes.

Com el protagonista de Corteo, ¿ha dissenyat el seu funeral?

En general, a una persona que és positiva i que se sent bé amb la seva vida, si li preguntes com imagina el seu funeral et dirà que pensa a reunir la família, els amics i els parents. S’imagina gent que plora i persones que fan un petit discurs… I un ésser depressiu el que imagina és que ningú acudirà a la cerimònia, que estarà sol perquè a ningú li importarà la seva mort. Nosaltres esperem que el públic surti pensant en la felicitat que aporta l’afecte i l’amistat. En el fons, més que sobre un funeral Corteo parla d’aquest vincle tan especial que és l’amistat.

Va començar al circ perquè era un bon atleta…

Vaig fer gimnàstica de jove, però em vaig adonar que no tenia el perfil per arribar a l’alta competició i em vaig passar a l’acrobàcia. Gràcies a la meva formació vaig crear una companyia de teatre molt físic. Com passa en la comèdia de l’art i en el teatre oriental en la meva companyia sempre he comptat amb actors que, més enllà de la paraula, utilitzen els gestos i el cos per expressar-se. Aquest era el meu món fins que Guy Liberté i d’altres van començar a trucar-me interessats pels meus coneixements del gest acrobàtic. Hi va haver un moment en què la gent del circ va entendre que es podien explicar històries i per a això necessitaven una visió teatral. Això és el que ens ha diferenciat del circ tradicional.

La història del Cirque du Soleil és increïble. ¿Qui hauria imaginat que una companyia petita de teatre de carrer de Quebec acabaria atraient milions d’espectadors i convertint-se en una gran marca, la multinacional de circ més gran?

Hi ha coses que passen perquè un petit grup de persones amb una química especial i una interdependència entre elles es creuen. La trobada entre Guy Laliberté, Gilles Ste-Croix i després l’arribada d’altres com Franco Dragone va ser això, un grup de gent que venia d’un circ de carrer amb intuïcions. S’hi va sumar la visió que tenia Guy i l’experiència de Gilles, que va descobrir el teatre més anàrquic als EUA. Aquesta combinació va crear una cosa a què s’hi ha de sumar la història de quan van arribar a Los Angeles. Un dia els va anar a veure un actor de cine conegut; un altre, Michael Jackson; i allà tot va canviar. Moltes històries estan fetes d’una dosi de sort, d’un bon vent que t’ha portat en una direcció determinada. Però per respondre, diria que el seu èxit respon al fet que es van conjugar dues coses: eren un grup de persones que compartien una amistat i unes intuïcions que eren encertades en aquell moment.

Una curiositat, ¿vostè sempre ha utilitzat els seus dos cognoms, Finzi i Pasca?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sempre. Vinc d’una família que em va ajudar molt. El meu pare era fotògraf i la meva mare, una estudiosa de la literatura. Jo soc fruit de tots dos, uneix la història dels Finzi i dels Pasca. En un país com Suïssa on encara és molt difícil que una persona pugui portar els dos cognoms, des de petit jo sempre vaig insistir a portar-los tots dos. També soc fill de la meva mare. ¡Volia que se sabés! Portar els dos cognoms li permet a un entendre millor qui és. Però, dit això, no hi ha ningú de la meva generació que fes el mateix que jo.

Doncs ha sigut pioner dels nous feminismes.

Em sembla fenomenal que se’n parli i que certes qüestions siguin ara part d’una reflexió. És molt interessant, per exemple, que en algunes ciutats es comencin a plantejar per què hi ha tants noms de carrer d’homes i tan pocs de dones que, majoritàriament són de verges o santes. Aquestes preguntes que la gent es formula responen a una lògica elemental.