Hayley Campbell: "Tant de bo la mort interessés a tothom, no només a morbosos i gòtics"

Soc més conscient que tots morirem i ho soc en tot moment. Em va tornar més delicada quan vaig escriure el llibre, si una amiga em deia que estava embarassada, jo recordava els nadons que havia vist morts als dipòsits de cadàvers, si algú em deia que tenia càncer, també em passava. Tot es va tornar més intens i emotiu. Ara em molesten menys coses, soc més conscient del que importa i el que no i em concentro en el primer.

"Crec que l’interès per la mort no és només per als morbosos", escriu. ¿Per a qui més?

Tant de bo que la mort interessés a tothom, sembla que es deixa per als morbosos i als gòtics. Mentre escrivia, em preguntava per què, sempre m’han interessat les coses que se suposa que no hauria de veure com a periodista. La mort no és un nínxol minoritari, ens passarà a tots i a totes les persones que estimem.

Cita Shirley Jackson: "Cap organisme viu pot mantenir-se assenyat durant gaire temps en unes condicions de realitat absoluta". ¿Abunden en la indústria de la mort persones amb problemes de salut mental?

Abans em preguntava si aquesta gent seria diferent, si els afectarien menys les coses que als altres ens donen aprensió. Però al final tothom feia la seva feina i sentia que feia una cosa important. Podem fer coses terribles si li donem un sentit, molts se centraven a ajudar els vius. No em vaig trobar amb gent que només ho fes per diners.

¿Va empatitzar amb tots, fins i tot amb el botxí?

Sí, ell havia trobat maneres de fer la seva feina. Jo no estic a favor de la pena capital, ni tan sols ell ho estava quan vam fer l’entrevista. No era el seu argument principal, no tenia un discurset preparat. Tenia moments que reflectien que no era algú cínic ni fred: no podia mirar-se al mirall el dia d’una execució, durant tot el temps que va fer la feina no l’hi va explicar ni a la seva dona.

"Si s’aturessin, potser els passaria factura", diu sobre l’identificador de víctimes en catàstrofes i l’escultor de màscares mortuòries. ¿És l’activitat el que els manté assenyats?

Jo crec que sí. En el moment en què ho deixen perden el seu paper al món. Passa amb molta gent que es jubila, però aquí és més intens. ¿Què fan quan veuen imatges de cadàvers, de famílies de dol? Ja no formen part de l’equip que està col·laborant. Gent així no pot suportar ser un simple espectador. Fer alguna cosa ajuda molt, quedar-te aturat dient "quin horror" no serveix de res.

¿Creu francament que totes les persones que es dediquen al sector de la mort ho fan per ajudar?

No. Tothom és diferent. No és que totes aquestes persones no tinguin una qualitat concreta. Tampoc hi ha ningú a qui li sembli tot bé, l’home que treballava en un crematori des de feia 30 anys, per exemple, es va horroritzar quan li vaig dir que jo havia estat vestint cadàvers. Els límits que cadascú s’imposa són molt personals, així com la manera d’afrontar les coses. Jo mateixa, quan em va impactar veure un nadó mort, la meva manera d’afrontar-ho va ser anar a veure una llevadora de dol i mostrar que aquestes persones existeixen i són heroiques, investigar i posar-ho per escrit.

Diu que aquesta vegada no va actuar com un turista en un món aliè, com s’espera d’un periodista, que es va implicar més del previst.

Sí, i no m’ho esperava. Jo pensava: "Faré unes entrevistes i després ho escric". I de vegades, quan busco a Goodreads, em trobo amb gent que pensa: "El llibre hauria estat molt bé si Hayley hagués sigut una bona periodista en comptes de donar-se protagonisme". No ho estan entenent. Tu t’hi pots posar i pensar que la mort no t’afectarà, que pots mantenir-te a distància, però és impossible. Les teves reaccions són molt personals, intento descriure-les de la manera més honesta i veraç possible. Hi ha una cita de Mike Tyson: "Tothom té un pla fins que et claven un cop de puny a la cara". Segur que els periodistes que van a guerres tenen una idea al seu cap sobre l’horror, però fins que no veus certs detalls no saps com t’afecten. Tu pots esperar presenciar autòpsies atroces, però no pots predir com et sentiràs davant el cadàver d’un nadó o una caixa de bodies quan el vesteixen.

Va ser aquest nadó el que més la va afectar del llibre, ¿oi?

Sí. No quan li van fer l’autòpsia, quan el van banyar en una banyereta, amb escuma. Vaig ajudar a vestir-lo. Era una escena molt domèstica en un entorn científic d’autòpsies. Em va afectar molt i va ser una cosa inesperada, acabava d’assistir a autòpsia d’un adult molt més xocant, objectivament.

Explica sobre la seva infància que no temia la mort, que la captivada. ¿Se li ha passat aquest interès en l’edat adulta?

No, fins i tot la trobo fascinant. Però ara m’aproximo a la mort menys com si anés al circ: la màgia, el misteri, s’han perdut. Ajudo els meus amics amb les morts dels seus familiars. Tinc una amiga amb un nadó que va tenir un tumor cerebral i va recórrer a mi quan buscava funerària. Vaig ajudar una altra amiga la mare de la qual volia donar el seu cos a la ciència. És un tema molt específic sobre el qual soc experta.

El primer mort que vegis no hauria de ser algú a qui estimis, defensa.

Sí, jo vaig tenir el privilegi de tenir aquesta elecció. El primer cadàver que jo vaig veure va ser per a aquest llibre, em vaig poder preparar. No vaig arribar a casa i em vaig trobar amb un mort meu. Això hauria de ser un luxe que tingui tothom.

Hi ha més dones en els treballs funeraris i relacionats amb la mort. ¿Té una teoria al respecte, oi?

Sí. La meva teoria és que les dones són més pràctiques quant a la sang: tenim la regla, nadons i som menys fastigosetes per a aquestes coses. Les meves editores han sigut totes dones, estaven superinteressades. Em va semblar en canvi que molts homes no en volien saber res. Els transhumanistes són gairebé tots homes, també en la criogènia hi ha poques dones, elles no pensen que la mort es pugui derrotar.

Desconfia de les grans religions, però el capítol de l’institut criònic de Detroit està retratat amb molta simpatia. ¿Per què?

Jo em vaig criar en una família catòlica i ja n’he tingut suficient, no gràcies. Allò de la criogènia, em va agradar molt veure’ls com a empollons macos que no em volien vendre res. Això és un experiment, em deien, no sabem si pot funcionar. Jo no vull que em congelin ni res per l’estil, però és una cosa que ajuda els vius. La gent tracta aquells tancs com si fos un cementiri, els visiten. Si es té una malaltia terminal, no és menys horrible, però comporta una certa esperança. Hi va haver al Regne Unit el cas d’una noia de 14 anys que va escriure una carta al Tribunal Suprem d’Anglaterra sol·licitant que la congelessin després de morir per si en el futur la podien curar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En les societats occidentals ens mantenen allunyats de la mort real, però en canvi cada vegada estem més exposats a imatges. En el seu cas, va passar l’adolescència navegant a la web Rotten.com, amb unes fotos horribles de cadàvers. ¿Com creu que ens afecta això?

És una altra manera de distanciar-nos de la mort. Jo intentava veure què era el pitjor que em trobaria, el que era capaç d’aguantar. Ara està Gaza, la gent penja imatges de nens morts i és atroç. A mi d’adolescent no em va fer cap bé veure totes aquelles morts a través d’una pantalla. Si se’t mor un familiar val la pena aprofitar l’oportunitat per veure’l, no serà tan horrible com creguis, és una experiència del tot diferent. Tot i que tardes un temps en processar-ho.